La britànica Barbara Hepworth (1903-1975) és una de les poques escultores de la primera meitat del segle XX que tallava ella mateixa les seves obres en pedra. En solitari i també amb la col·laboració d'ajudants, que primer van ser artistes i més endavant artesans. Aquests ajudants recordaven en entrevistes que Hepworth els tractava molt respectuosament i que, al mateix temps, era una cap de taller estricta. No li agradava malbaratar els materials i volia que netegessin el taller al final de la jornada. Segons Hepworth, el que fa que una escultura sigui bona o dolenta depèn de "les últimes miques de pols que en treus".

"Mai ningú va pensar que es pogués fer aquesta exposició. Si algú l'hagués pensat, no l'hauria plantejat enlloc. I si l'hagués plantejat, no s'hauria pogut fer", així de contundent és Javier González de Durana, el comissari de la mostra que per primera vegada ha aconseguit posar cara a cara l'obra d'Eduardo Chillida (1921-2002) i la de Jorge Oteiza (1908-2003). La rivalitat pública i exacerbada que van mantenir els dos principals escultors bascos durant 30 anys no es va tancar amb l'anomenada abraçada de Zabalaga, que van fer-se el 1997 davant les càmeres, ja massa vells. Les discrepàncies continuaven, més soterrades. "Els bascos eren presoners de la història i tots dos personatges continuaven tenint les ferides obertes", afirma el comissari. Com va aconseguir muntar l'exposició? Doncs perquè ho va fer en terreny neutral, a València, i de la mà de la Fundación Bancaja, que va moure cel i terra per aconseguir peces d'institucions d'arreu del món i de col·leccionistes privats. Els hereus de les dues bandes no en volien sentir a parlar, però, després de mesos de batallar-hi, van aconseguir la seva col·laboració per tirar endavant una mostra en què un no fes ombra a l'altre sinó que exposés el recorregut en paral·lel dels dos genis que van voler esculpir el buit.