El temps és or, sens dubte, i si es vol un Rolex per mesurar-lo, encara més. I per raons no només relacionades amb el preu, que també, sinó, literalment, pel temps que podeu trigar a comprar-vos-en un de nou. Això, si us el podeu arribar a comprar mai. Perquè encara que tingueu tots els diners del món, ser-ne propietari no és tan senzill com bufar i fer ampolles. No és possible, per exemple, entrar en una de les botigues distribuïdores oficials a Barcelona, al passeig de Gràcia, o a Bond Street, al centre de Londres, i sortir-ne amb 9.000, 30.000 o 60.000 euros menys al compte corrent –depèn del caprici– però, almenys, lluint un Rolex al canell.

A Anton Vallverdú (Barcelona, 1962) l’afició pels rellotges li ve de l’avi. En tenia un sobre la taula i, quan va morir, no sabia quina marca era. El va buscar i buscar, i va resultar ser un Universal Genève Polerouter. La troballa va coincidir amb l’eclosió d’internet, i Vallverdú va decidir obrir un espai on poder parlar amb altres aficionats: Relojes Especiales. El fòrum acumula, vint anys després, més de 80.000 aficionats, i li ha permès que avui la seva afició sigui també el seu mitjà de vida.