Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) és un dels investigadors més coneguts del país. Va tenir un paper destacat durant la pandèmia de la covid, és una de les veus més autoritzades en malalties infeccioses –especialment aquelles relacionades amb la pobresa–, treballa com a cap de secció a l'Hospital Germans Trias i Pujol i ha rebut nombrosos premis i reconeixements pels seus treballs científics. Després de publicar A cor obert. Relat de tot el que he viscut el 2021 i El món que ens espera el 2022, l’infectòleg publica On neix la llum, on aborda la depressió des de la seva experiència personal.

“Em sentia molt diferent de tothom, tenia la sensació de sentir-me dèbil a l'escola i vaig desenvolupar ansietat i molts sentiments de tristesa”, explica la Mireia, que ara té 23 anys i recorda com va ser gestionar l’ansietat i la depressió durant l’adolescència. “Em quedava a classe, no sortia al pati, arribava tard, no tenia ganes de parlar amb les amigues. Tot semblava normal, però internament estava malament i em vaig anar aïllant”, comenta sobre els atacs d’ansietat que van aparèixer als catorze anys i que no va poder verbalitzar fins als setze.

Després d'uns anys marcats per la pandèmia, que va aguditzar el malestar emocional i va fer detonar els trastorns de la salut mental de molts catalans, l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) amb dades del 2024 constata una baixada d'aquesta problemàtica. Si el 2022 l'11% de la població de més de 15 anys comunicava tenir símptomes compatibles amb la depressió o sentir malestar emocional intens, actualment aquest percentatge s'ha reduït a la meitat (5,8%).

"Viure aturat en un túnel, llarg i sense sortides". El Marce és un dels sis testimonis que posen la veu i el rostre al documental Anhedonia: dins la depressió, que s’estrena aquest dilluns als cinemes Aribau de Barcelona (amb les entrades exhaurides) i que s’emetrà dissabte 11 d'octubre a la nit al 33 coincidint amb la Setmana de la Salut Mental. Durant una hora, el Marce i sis pacients més expliquen com és la convivència amb una malaltia força desconeguda, sovint incompresa i banalitzada, i reflexionen sobre el seu futur. El títol de la pel·lícula fa referència al terme mèdic que dona nom a la incapacitat per experimentar plaer o interès en activitats que havien estat considerades gratificants. Com li va passar al Joel, un adolescent "simpàtic i rialler", segons les seves paraules, que als 11 anys va començar a sentir que no li agradava la seva imatge al mirall. "Les coses no són com sempre semblen", subratlla aquest noi, que avui diu que ja veu el final del túnel fins al punt que ja no necessitarà prendre ni la petita porció de medicació que l’ajuda a mantenir-se estable. "No mola dependre d’una pastilla per ser feliç", assenyala.

Uns dies enrere una professional de nom Anna va explicar a la xarxa LinkedIn una experiència recentment viscuda. Volia compartir-la perquè l’havia impactat força. Una persona molt propera, que l’estimava bé, la va fer rumiar intensament. L'Anna travessa un trànsit personal difícil, però “humà, normal i quotidià”, segons les seves paraules. La persona propera li demanava que anés a veure al seu metge perquè li pautés un tractament. “Un tractament?”, es va estranyar l'Anna. “Sí, per a la depressió o l’ansietat o el que sigui que tinguis”. I la seva resposta va ser clara i directa. “Ni pateixo depressió ni ansietat. Experimento tristesa a estones pel dol que visc, pel que ja no és, ni mai serà”. Explicava llavors com li havia sobtat haver d’arreglar amb un tractament farmacològic, una pastilla, qualsevol emoció que, simplement, havia de viure i deixar passar. Concloïa que és un error cada cop més freqüent en una societat on és més fàcil anestesiar el símptoma que abordar l’origen.

L'augment de receptes de fàrmacs antidepressius no s'atura. L'any 2023, l'últim amb dades governamentals definitives, més d'1,2 milions de catalans van rebre almenys una dispensació d'aquest tipus de medicament que, grosso modo, anestesia les emocions. És molt més del doble de receptes (+169%) que només tres anys abans, el 2020, segons el departament de Salut. Si bé no és la primera vegada que els indicadors alerten d'aquesta pujada preocupant, entre les dades fetes públiques coincidint amb el Dia Mundial de la Lluita contra la Depressió destaca especialment l'augment de prescripcions entre els menors de 15 anys, que s'han més que triplicat (+253%) en el mateix període d'anys.

La depressió és un trastorn mental que té molts factors de risc. Alguns no es poden modificar, com la mateixa genètica o els fets traumàtics que et poden succeir al llarg de la vida. D'altres, en canvi, sí que es poden modificar i tenen un impacte en el risc de desenvolupar depressió o poden ser un factor d'intervenció d'una persona que té depressió. Un exemple és la dieta. Menjar bé i de forma saludable pot tenir un efecte protector davant d'aquest trastorn, segons un estudi de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar.

El cervell humà és com una orquestra i necessita algú a la direcció per no desafinar. La informació que processa s'articula a través d'un grup reduït de regions cerebrals, que s'encarreguen de coordinar i dirigir la resta. Són les que porten la batuta. Quan una persona té depressió es descompensa aquesta jerarquia entre regions cerebrals i la informació no es transmet correctament, perquè les responsables de coordinar l'orquestra no funcionen com toca. Ara investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), de la Universitat d'Oxford i de la Universitat d'Aarhus han comprovat en un estudi que els tractaments farmacològics contra la depressió reequilibren la jerarquia entre regions cerebrals, és a dir, restableixen la coordinació i els músics recuperen l'harmonia que havien perdut.

Hi ha obres que no estan fetes per ser compartides sinó com a exercici íntim d’introspecció que busca en la creació entendre per què una ment es tanca amb els cadenats de la depressió. L'art es converteix en un delicat espanyaportes que expressa, a través de metàfores, idees i sentiments, el que la raó no pot explicar: per això, Clarissa i Septimus aconseguien entrar en el cor ferit de Virgínia Woolf, donant una treva a la seva pulsió suïcida. Zoe Thorogood (Ipswich, 1998) no és la primera a fer servir els seus dots artístics per buscar una explicació al seu dolor, però és indubtable que S’hi està molt sola al centre de la Terra (Norma Editorial, traducció de Laura Obradors) sorprèn des de les seves primeres pàgines pel torrent de sinceritat i talent gràfic que desborda aquesta jove autora.

Lola Álvarez Romano porta mitja vida tractant nens i adolescents amb depressió, atacs d'ansietat, que s'autolesionen, que arrosseguen traumes pel mal divorci dels seus pares, amb tendències suïcides... Però també té clar que tot i que són episodis durs, amb una bona feina se superen. Llicenciada en pedagogia per la UB, acaba de publicar el seu segon llibre, ¿Qué me he perdido? (Editorial Planeta). El seu propòsit? "Donar eines als pares que els ajudin a comprendre el comportament dels seus fills adolescents i a intervenir de manera eficaç quan creguin que alguna cosa no va bé".

La Revolució Industrial ens va convertir en màquines. Però no ho som, som animals que parlen i raonen i planifiquen i organitzen la feina dotats de l’estranya capacitat hegeliana de sotmetre els altres però també la nostra pròpia voluntat. La voluntat és, de fet, el valor suprem d’aquesta cultura (i diria que ja només occidental). Vehiculada a través de l’autodisciplina, és inherent al capitalisme de productivitat extrema, un motor generador de riquesa que no necessita gaires esperons ni fuets. O, en tot cas, els instruments que fan servir els amos per empenye’ns cap a l’alienació són tan subtils i establerts que ja ni els veiem. El resultat sí que és clar: ho mesurem tot, ho planifiquem tot i ens imposem la fita d’aconseguir que cada gest, cada passa, cada moviment, tingui una utilitat, un rendiment. I si pot ser, un rendiment econòmic. No estan previstos ni el descans ni la malaltia, la vida i els seus tempos són sotmesos sense compassió a l’engranatge que mai s’atura. Per això en setze setmanes una criatura ja pot desprendre’s de la mare i una mare ja ha de deixar de ser-ho per tornar a la fàbrica, al despatx. El símbol d’aquest ordre implacable és el disciplinament del cos, que ja d’entrada és presentat com una entitat aliena a la persona. Gràcies, Descartes, per haver-nos migpartit pels segles dels segles. El cas és que les nostres dimensions i característiques físiques determinen la nostra adequació a la cultura dominant: els grassos, els discapacitats, els malgirbats i desequilibrats són tinguts per ganduls, inútils, una nosa que s’ha d’adaptar (mitjançant la suprema voluntat) o morir.

L'elevada taxa d'atur juvenil de la Xina i el fet que els joves del país cada cop estan més desil·lusionats (molts estan deixant la feina) ha cridat l'atenció dels mitjans de comunicació internacionals i dels responsables polítics xinesos. El relat oficial és que el problema té a veure amb la recent desacceleració del creixement del país. Però la qüestió va molt més enllà.

La futura reina consort de Dinamarca, Mary Donaldson, ha parlat per primera vegada dels problemes de salut mental que ha patit i com ha afrontat la depressió. En el programa de televisió La natura i la nostra ment, de Peter Qvortrup Geisling, Maria de Dinamarca reflexiona sobre la depressió que va patir fa temps. "El dolor, si no el processes, pot convertir-se en un dol complicat que afecti la teva qualitat de vida, la teva salut", assegura en la conversa que manté amb el presentador en una platja danesa. "La pena és una cosa que tots portem amb nosaltres, i tots necessitem ajuda de tant en tant", afegeix.

El doctor Enric Álvarez (Barcelona, 1951) ha estat tota una vida vinculat a l’Hospital de Sant Pau. Hi va fer la carrera de medicina i després hi va treballar durant 47 anys. Quan es va jubilar, poc després del confinament, duia més d’un quart de segle com a cap del servei de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Álvarez, amb una tesi doctoral sobre la Predicció de resposta al tractament amb liti en depressió resistent, ha estat un admirat catedràtic de psiquiatria de la UAB durant moltes generacions d’alumnes. Amb la feina feta, ha publicat Morbo mentis, onze relats a partir d’experiències professionals sobre les diferents malalties mentals que han passat per la consulta pública. Ara gaudeix de les dues netes i del Barça, tot i que ha decidit no pujar a Montjuïc.

Segons la biòloga de la Universitat de Hawaii a Manoa, Margaret McFall-Ngai, els microbis són el centre de l’Univers: constitueixen la gran diversitat de la biosfera i viuen en íntima associació amb els animals. La biologia animal, assegura, s’ha conformat a partir de la interacció amb els microbis.

Passa més sovint del que sembla i causa una enorme sensació de culpabilitat en la dona que ho pateix. Els trastorns de salut mental durant l'embaràs o després del naixement són un problema de primer ordre que pot marcar la mare, el nadó i el vincle que estableixen de per vida. Es calcula que un 20% de les dones tenen episodis depressius i ansiosos vinculats amb la gestació, sigui per un embaràs complicat, un part traumàtic, la pèrdua d’un fill o pel fet d'haver patit prèviament una patologia mental. I les dades d'atencions de la unitat especialitzada en salut mental perinatal de l'Hospital Clínic, única a Catalunya i pionera al sud d'Europa, constaten que la demanda de dones que arriben derivades d'altres centres sanitaris o pel seu propi peu ha augmentat significativament des que l'espai va obrir les portes l'any 2018. A més, coincidint amb l'esclat de la pandèmia, les pacients presenten ara símptomes més greus, perquè hi arriben més tard i amb uns contextos sociofamiliars més vulnerables.

La història dels vertebrats (La Magrana/Random House) no és "un altre llibre sobre la maternitat". La seva autora, l’editora Mar García Puig (Barcelona, 1977), reivindica que els llibres sobre la maternitat no són un nínxol. “Mai hi ha massa llibres sobre una cosa que ens travessa a tots i a totes”, reivindica sobre aquesta obra on explica el brot psicòtic que va patir després de parir els seus fills bessons prematurs, el mateix dia en què es convertia en diputada per Barcelona d'En Comú Podem al Congrés, el 20 de desembre del 2015.

Amb El hijo, el dramaturg francès Florian Zeller aspira a reeditar la jugada que el va portar a tastar la glòria de Hollywood amb El pare. La idea consisteix en adaptar, amb la complicitat del guionista britànic Christopher Hampton, una obra teatral que aborda un tema universal i candent jugant amb el punt de vista narratiu. Així, si El pare s’aproximava al drama de l’Alzheimer convidant l’espectador a adoptar la confosa perspectiva d’un malalt (un inspirat Anthony Hopkins), El hijo aborda els problemes de salut mental en la joventut des d’una perspectiva exterior, la del pare d’un noi depressiu que experimenta una forta impotència davant d’una situació aparentment irresoluble.

Fa poc més de 50 anys Pau Casals va interpretar davant l’assembla de les Nacions Unides i amb un solo de violoncel El cant dels ocells, una cançó popular catalana que es va convertir, d’aquesta manera, en tot un símbol mundial de pau i llibertat. Ara, cinquanta-un anys més tard d’aquella efemèride, un grup de recerca del Max Plank Intitute de Tübingen encapçalat pel neurocientífic Emil Stobbe, juntament amb col·laboradors d’altres centres de recerca alemanys, ha demostrat que la piuladissa dels ocells redueix l’ansietat i afecta positivament l’estat d’ànim de les persones, unes condicions emocionals que, tot i que potser no es relacionen directament amb la pau i la llibertat, sens dubte les afecten, ja que influencien en la salut mental.

Hauria d'haver sigut un acte amb tanta assistència de públic que a la sala no hi cabés ni una agulla. Per la importància del tema que s'hi tractava i perquè ens pot tocar a qualsevol. Parlem de depressió era el títol de la taula rodona. No podia ser més explícit.