El somni egoista de Bernat Lavaquiol (Andorra, 1994) era competir en uns Jocs Olímpics d'Estiu i la seva fantasia més racional és que els Jocs Olímpics d'Hivern no arribin mai al Pirineu. Ha lluitat per les dues coses. Amb 18 anys ja estava a la selecció absoluta de caiac. Mentre portava l'escut d'Espanya al pit pel món es va afiliar a Arran per convèncer el seu alter ego polític. El va descobrir amb la seva àvia, que cantava cançons de la guerra amagada quan la democràcia feia anys que havia arribat. El va consolidar quan tenia 15 anys a les consultes populars per la independència, organitzant-les, però sense poder votar-hi. Per l'1-O, el recompte de vots es va fer a casa seva. Per les protestes postsentència, els estudiants de la UdL van ocupar el rectorat. Ell estava al darrere de tot allò. Llavors, el 2019, ja insistia que uns Jocs d'Hivern estaven al caure.

Dos dies després que l'ARA expliqués que la candidatura olímpica per als Jocs d'Hivern del 2030 està contra les cordes i que el Comitè Olímpic Espanyol podria formalitzar la renúncia en els pròxims dies, Catalunya i l'Aragó ja es culpen mútuament del fracàs. Si per a la consellera de Presidència catalana, Laura Vilagrà, una candidatura conjunta és "dificilíssima" perquè l'Aragó hi ha posat criteris "polítics i ha fet emergir l'anticatalanisme", per a la seva homòloga aragonesa, Mayte Pérez, si tot "se'n va en orris" serà per la "intransigència" de la Generalitat. Pérez ha criticat aquest dimecres que Vilagrà "dona per fet" que el projecte "està acabat" encara que "ningú ha dit res" al govern de l'Aragó. En canvi, Vilagrà ha situat les converses en un punt de "no retorn" i ja ha demanat al COE que valori una candidatura únicament catalana. De fet, ha apuntat que ja hi ha hagut converses "informals" al respecte.