A la natura hi ha diversos exemples d'animals impostors que aconsegueixen enganyar els seus depredadors gràcies al seu aspecte físic. Com els seus noms indiquen, la mosca abella i l'aranya formiga aparenten ser el que no són per sobreviure: el primer es guanya el respecte amb els seus colors i la segona aparenta ser inofensiva. Una investigació, però, constata que una de les reines del mimetisme seria la mosca blava. Segons un estudi liderat per l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE), les larves d'aquest insecte són capaces de desenvolupar una "màscara" i una olor característica per conviure amb els tèrmits.

Una mosca sobrevola el bol de fruita de la cuina. Ho fa de forma erràtica, sembla gairebé que improvisi, però arriba al seu destí: un plàtan madur, gairebé en descomposició, que li ha semblat apetitós. Es frega les potes, tot està a punt per començar el festí. Ara bé, el moviment fugaç d'una mà la posa en alerta i, abans que l'atrapi, alça de nou el vol per escapar del perill. És una escena quotidiana que tots hem viscut amb aquest insecte diminut sense donar-hi gaire importància. Total, només és una mosca. Els comportaments que ha tingut –volar, reconèixer una cosa que li agrada i detectar un perill i anticipar-se–, però, són complexos i fins ara no s'entenia com s'organitza ni com funciona el seu sistema nerviós per fer totes aquestes coses. Per primer cop, investigadors d'arreu del món han elaborat un mapa complet del cervell d'una mosca de la fruita que permetrà entendre el seu funcionament.

Dels prop de deu milions de tones de plàstic que cada any acaben al mar, una part es va degradant en trossos cada vegada més petits per formar els anomenats microplàstics i nanoplàstics. Com que són tan petits (entre una mil·lèsima i una milionèsima de mil·límetre), aquests bocins de plàstic poden entrar a la cadena tròfica i acabar a l’interior d’algues, plantes, animals i humans. De fet, ja s’han trobat plàstics a la femta, l’orina, la placenta i la sang humanes. No acaba d’estar clar, però, quins efectes poden tenir aquestes substàncies en el cos. Per esbrinar-ho, un equip de científics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha seguit el viatge de nanoplàstics de poliestirè de diverses mides (50, 200 i 500 milionèsimes de mil·límetre) a través del sistema digestiu d’una larva de la mosca de la fruita (Drosophila melanogaster ), un organisme àmpliament utilitzat al laboratori com a model de processos biològics.