Tots recordem i identifiquem amb rapidesa aquelles olors tan especials de la nostra infantesa o adolescència: els canelons dels avis, el pastís dels pares, la terra humida després de ploure quan érem amb la colla a la muntanya, el mar... I, quan les recordem, la memòria recupera un munt d’imatges, sensacions i pensaments que potser crèiem oblidats. Momentàniament s’altera el nostre comportament, segons si associem aquelles olors a sensacions agradables o desagradables.

Tot i que el sentit de l’olfacte dels humans no és tan fi com el d’altres animals, com per exemple el dels gossos, està més desenvolupat del que ens sembla. En aquest sentit, estudis recents han calculat que podríem ser capaços de distingir fins a bilions d’olors diferents, en contra de les limitacions que sempre s’ha cregut que teníem, tot i que encara es discuteix com és d’acurada aquesta xifra. Sigui com sigui, estem acostumats a dependre més dels altres sentits per a les nostres tasques diàries, o almenys ens ho sembla. I ens ho sembla, en part, perquè tenim la percepció que les valoracions que fem de les olors són molt subjectives i també depenen de la influència de la societat en què vivim. Per això no serien tan útils com a eina universal per definir la nostra interacció amb l’entorn com ho són en altres animals. A la revista Current Biology, però, s’ha publicat recentment un article que proposa que els factors que determinen que una olor es consideri bona o no són comuns i no estan marcats per les diferències entre cultures.

Segons Walter Benjamin, “la flaire és el refugi inaccessible de la memòria involuntària”. Al cap dels anys, tornar a sentir una olor estimula els records que hem arxivat. Convocar un perfum o una ferum en un text literari pot servir per despertar la memòria del lector, com fan uns quants autors de la literatura catalana actual.