La promesa de Salvador Illa d’haver construït 50.000 habitatges a Catalunya el 2030, juntament amb la recuperació del Pla de Barris del tripartit, genera expectatives i preguntes. Òbviament, li caldrà revalidar-se com a president un mandat més per aconseguir-ho. Les polítiques d’habitatge no s’improvisen i requereixen una dècada com a mínim.

La crisi de l'habitatge a Barcelona ocupa la portada de l'edició internacional en paper del diari The New York Times, amb una fotografia de la Casa Orsola per il·lustrar un reportatge titulat "Ciutat de llars i esperança perduts" (City of lost homes and hope, en anglès). En la seva versió online, l'article assenyala, també al titular, que la capital catalana s'ha convertit en "la zona zero del dilema de l'habitatge a Europa".

Aquests dies, i a propòsit del desnonament de la Casa Orsola, seguim parlant del greu problema d’habitatge que té Barcelona. La solució que ens ofereixen tota mena de polítics és fer pisos de lloguer social, que és una manera de xutar des de mig camp, aviam si s’acaba la mitja part. Hi ha qui ha marxat a viure lluny buscant millors preus. Però com que el transport públic és una quimera, s’ha comprat un cotxe elèctric per anar a treballar, així gasta menys benzina i –important– pot aparcar de franc a Barcelona, on treballa. Ara, això, pel que sembla, també canviarà i el panoli seguirà pagant el cotxe i el seu bonic endoll, però també pagarà l’aparcament. Ja som on érem.

La regulació del mercat per part de l'administració pública, a fi que els ciutadans puguin accedir a béns i serveis de primera necessitat (l'habitatge ho és) no és cap idea del socialisme utòpic, ni de l'anarquisme, ni del chavisme bolivarià. Que el mercat, en ell mateix, no té mecanismes d'autocorrecció, o no en té prou, i necessita que els poders públics intervinguin per estimular l'economia a través de la demanda és la idea de Keynes als anys trenta, en resposta a la Gran Depressió iniciada el 29. L'aplicació d'aquesta idea ha donat peu al que coneixem com a socialdemocràcia i societat del benestar. No fa desaparèixer (tampoc ho cerca) les desigualtats inherents al capitalisme, però sí que promou ascensors socials i l'accés al benestar de les classes treballadores i mitjanes. No impugna el liberalisme, sinó que el corregeix. El keynesianisme ha estat contestat pel neoliberalisme, conegut també com a turbocapitalisme, del qual en fan bandera personatges com Milei, Bolsonaro, Trump o Musk. Per algunes ments pensants de les dretes espanyola i catalana, també. Són els que aquests dies es posen les mans al cap per les manifestacions de dissabte contra els preus del lloguer. La de Barcelona va ser massiva, i diuen que era dirigida per l'extrema esquerra.

Llegim que a Sant Cugat hi ha tot d’amos de pisos que no renovaran els llogaters, perquè pretenen llogar-los però per habitacions. Cada habitació pot costar uns 500 euros, per tant, quatre persones, cinc, fan dos mil euros.

Un home d'uns 60 anys es va suïcidar ahir al migdia davant dels operaris que executaven el seu desnonament d'un pis municipal protegit al barri del Bon Pastor de Barcelona. Després d'aquesta tragèdia, la regidora d'Habitatge, Lucía Martín, ha comparegut aquest matí per donar els detalls d'un cas que ha titllat de "terrible" i "desgraciat". Martín ha explicat que l'home vivia sol al pis públic que tenia adjudicat la seva mare, que va morir el 2018, i que des de llavors no havia pagat cap lloguer, però que la decisió de fer-lo fora no va ser per motius econòmics sinó perquè s'havia detectat que feia un ús "fraudulent" de l'habitatge i perquè hi havia reiterades queixes veïnals alertant de baralles i moltes entrades i sortides de gent. Sobre el presumpte mal ús del pis, ha assegurat que hi va haver una denúncia d'una persona que va assegurar que vivia rellogada en aquest pis i que en va ser expulsada "d'un dia per l'altre". A més, ha dit que una visita dels equips municipals també va confirmar que hi havia habitacions ocupades on no se'ls va permetre accedir.