Quan Larry Clark va debutar al cinema amb Kids (1995) tenia 50 anys i cert prestigi com a fotògraf per àlbums com Tulsa, un recull d'instantànies de la joventut heroïnòmana de la seva Oklahoma natal. El director va voler mantenir aquest to d'autenticitat a la seva opera prima, un retrat dels joves skaters de la Nova York de principis dels noranta que va escandalitzar per la cruesa en les escenes de sexe i drogues. Excepte Chloë Sevigny i Rosario Dawson, els protagonistes eren intèrprets no professionals, molts d'ells menors. L'australià Eddie Martin es pregunta a Una vez fuimos Kids què se'n va fer d'aquesta canalla després de convertir-se en el focus d'atenció mediàtica per un dels films més polèmics de l'època. El documental calibra l'impacte d'un rodatge en un entorn no professional, planteja fins a quin punt els cineastes s'aprofiten d'unes persones sense experiència en aquest camp, i assenyala com l'èxit fulminant pot generar unes expectatives fora mida que provoquen un efecte rebot en forma d'immensa frustració. I ho fa amb entrevistes a tots els actors i actrius no professionals supervivents. Clark, que va declinar participar al film, no hi surt gaire ben parat. Els testimonis dibuixen un adult introduint-se en un territori juvenil per treure'n un profit econòmic i artístic, però sense assumir cap responsabilitat amb unes persones molt vulnerables. A més de denunciar la naturalesa depredadora de certes estratègies artístiques que apel·len a l'autenticitat, Una vez fuimos Kids ofereix una immersió en l'escena skater a la Nova York dels vuitanta i noranta que contraresta el retrat sensacionalista que en va fer Clark. I homenatja el llegat dels qui ja no hi són.