“Espanya no es trencarà”, diu Sánchez. Ja està trencada. De fa temps. De morts a les cunetes. Però estan tan obsessionats amb la unitat que no poden veure res més. Potser és perquè quan s’han de posar repressors s’uneixen molt. Els uns i els altres. Però quan han de governar els que s’autoanomenen progressistes, necessiten els separatistes, els que volen trencar Espanya. Aleshores es parla de deixar enrere uns anys en què no calia fer política amb Catalunya, només enviar policies i jutges. Ara toca fer política per necessitat de vots. No pel gust de fer-la. I concessions, esclar. Els uns i els altres. És el més semblant a una democràcia, però, venint d’on venim, se serveix el drama i sempre estem a punt per parlar de traïdoria i d’infàmia. Els uns i els altres. Si no fos que així roda el món, faria molta més gràcia. 

La plataforma Filmin acaba d’estrenar La orquesta, una comèdia dramàtica de deu episodis del creador de Borgen, Adam Price. La sèrie, que ha sigut un èxit a la televisió danesa, mostra les misèries humanes de l’Orquestra Simfònica de Copenhaguen transgredint hàbilment qualsevol estereotip associat a l’ambient de la música clàssica. Mentre que els tòpics poden fer creure a l’espectador que en un context d’indubtable sensibilitat i cultura s’hi mouen personatges elevats plens de matisos i complexitats i d’una certa maduresa en el tarannà, La orquesta mostra un ecosistema on conviuen uns protagonistes cretins i enfrontats. 

Borgen presenta quarta temporada, i tot fa més pudor de podrit a Dinamarca. La sèrie creada per Adam Price va marcar una doble fita en la seva estrena l'any 2010. Es confirmava l'èxit del model de ficció original de la televisió pública danesa amb possiblement la millor sèrie política de la nostra era. Cap altre títol havia estat capaç de combinar la tensió addictiva dels estira-i-arronses del poder amb un retrat tan realista, ni massa satíric ni massa idealitzat, de la gestió d'un govern.