Les referències literàries que abunden a l'opera prima de la cineasta francesa Laura Piani poden arribar a despistar, però de seguida s'intueix en ella una influència que va més enllà de les novel·les de Jane Austen: les comèdies romàntiques de Nora Ephron. L'escena inicial, en què una llibretera lletraferida i romàntica encarnada per Camille Rutherford executa un ball tant maldestre com encantador entre les abarrotades prestatgeries de la llibreria on treballa, permet connectar la protagonista amb el característic arquetip femení que, en els films de Ephron, va encarnar Meg Ryan: dones joves somiadores, immadures i una mica excèntriques que no acaben d'encaixar en l'època que els toca viure.

Una de les meves lectures de l'estiu ha estat el recull d'articles de la Nora Ephron No me'n recordo de res, publicat per L'Altra Editorial, amb traducció de la Carlota Gurt. Com que m'ha fet riure, somriure i, en definitiva, l'he gaudit, el vaig recomanar en un xat d'amigues de l'àmbit de les lletres. Una d'elles opinava que Ephron és un exemple de dona que malgasta el talent escrivint sobre banalitats. Haig de dir que em va sorprendre l'afirmació, perquè a mi no em sembla que parlar sobre els inconvenients o la por d'envellir, què suposa viure en un món que canvia a una velocitat vertiginosa o com la vida se't regira com un mitjó quan et divorcies, siguin temes en absolut superficials.

Coragre, de la cèlebre guionista i productora de cinema Nora Ephron (1941-2012), és una novel·la basada en el matrimoni i el divorci de la mateixa autora amb Carl Bernstein, el seu segon marit, periodista polític que va investigar el cas Watergate i va provocar la dimissió del president Nixon. Publicada l’any 1983, Heartburn –el títol original conserva la metàfora que es perd en la traducció– transcriu la relació sonada de Bernstein amb Margaret Jay, la filla de l’antic primer ministre britànic James Callaghan.

Qui va llegir No me’n recordo de res, el primer volum d’assajos curts sobre absolutament qualsevol cosa que, explicada amb el sentit de l’humor i la intel·ligència de Nora Ephron, es converteix en una bala d’or contra l’avorriment i els llocs comuns, no dubtarà ni cinc minuts a aconseguir un exemplar d'aquesta segona entrega. A banda d’un títol que la traducció catalana fa encara més divertit (enhorabona, Carlota Gurt!), Tinc un coll que fa pena conté exactament el que s'espera d'una periodista, guionista, directora de cinema i escriptora nord-americana, pur producte del Nova York dels vuitanta i els noranta, el que tantes pel·lícules (com les seves) van immortalitzar a les nostres retines. Ah, llavors Nova York semblava el lloc on es podia ser feliç si s’era prou intel·ligent i agut per tenir una columna en un diari o una revista de fama mundial, una feina de guionista per a alguna productora independent o una editora que ens publiqués novel·les agudes i mordaces. Doncs en tot això excel·leix Nora Ephron: en intel·ligència, en autoironia i en tenir moltes ganes d’explicar el costat còmic de les coses, que per explicar-ne el vessant tràgic ja hi ha molts altres escriptors.

Amb pròleg d’Eva Piquer i traducció de Carlota Gurt, No me’n recordo de res (L’Altra, 2022) és el segon recull d’articles de premsa d’una de les escriptores feministes més incisives, hilarants i irreverents de la literatura nord-americana del segle XX, Nora Ephron (Nova York, 1941-2012), que va saltar a la fama internacional quan va escriure el guió de la premiada comèdia Quan en Harry va trobar la Sally (1989). Ephron detecta l’absurditat de la vida moderna i revisa el seu passat, una cadena de fracassos i alegries. Pot parlar del que sigui i fer-ne un article literari: com sobreviure a un divorci, com lluitar amb la safata d’entrada del correu electrònic (el relat Les sis etapes del correu electrònic és de plorar de riure), com va ser la seva història d’amor amb el periodisme o la seva addicció a l’Scrabble en línia, quins canvis físics arriben amb el temps, la impossibilitat de recordar noms quan et fas gran o les antigues receptes i les ridícules modes alimentàries, o la cara que et queda quan ja no reconeixes ningú a la revista People.