Quan fa poc més de dos anys va aparèixer la sèrie documental Locomía, sobre el grup musical dels anys vuitanta que incomodava l'heteronormativitat del postfranquisme, ja s'apreciava la intensa remor que havia quedat entre els integrants de la boy band. Llavors, el protagonista de la sèrie, Xavier Font –i autoproclamat líder del grup a l'afirmar "Locomía es mía"–, deixava els seus companys com a elements dispensables, fent anar els punyals amb més ganes que els vanos. Entre els integrants hi havia el seu germà Luis Font, un dels membres fundadors del grup, que des de la setmana passada viu als carrers de Madrid.

Dels festivals de música a les terrasses per fer el vermut, la imatge de nois armats amb un vano que utilitzen per foragitar la calor, però també com a complement indispensable de la seva imatge, està més que normalitzada. Però quan Locomía va irrompre en escena a finals dels anys vuitanta, la instantània de quatre homes amb una indumentària excèntricament barroca (aquelles muscleres!) que feien dansar ventalls gegants amb gran precisió coreogràfica va causar un enorme rebombori. També una certa curiositat. I moltíssims comentaris burletes de pòsit homòfob. Qui eren Locomía? Un fenomen tan cridaner com passatger? Un grup de música que no transcendia la seva vistosa aparença? Un producte per promocionar Ibiza com a marca, i viceversa? Una petita revolució queer en l'encara molt heteronormativa escena musical de l'època?