“Jo estic convençuda que les persones canviem i que tots mereixem una segona oportunitat, i que aquestes persones que van fer tant de mal i estan en la tessitura de reconèixer el que van fer se la mereixen i jo els hi vull donar. Si algú no ho entén, em sembla correcte i respectable. No em considero millor ni pitjor que ningú, però que em deixin fer”. Maixabel Lasa (Legorreta, 1951) és un dels rostres que millor personifica els esforços de la societat basca per girar full de l'època de la violència i apostar per la reconciliació i la convivència.

El cinema judicial viu una nova tendència que reflecteix la progressiva incorporació del concepte de justícia restaurativa a la societat. A títols com l'espanyola Maixabel (Icíar Bollaín, 2021) i la nord-americana Mass (Fran Kranz, 2021) ara s'hi afegeix Las dos caras de la justicia, firmada per Jeanne Herry, que estaria a mig camí d'aquestes dues. Com Maixabel, ressegueix tot el procés necessari, llarg i delicat, per desembocar en una acció d'aquest tipus. I com Mass, atorga la centralitat a la paraula i la conversa com a forma de reparació per a les víctimes, però també per als agressors.