El 6 d'octubre del 1973, milers de soldats israelians es van veure obligats a menjar. Aquell dia el país celebrava el Yom Kippur, una de les festes més sagrades del judaisme basada en el dejuni i la pregària, quan va ser atacat militarment per Egipte i Síria, per la qual cosa molts membres de l'exèrcit van haver de deixar les celebracions per a una altra ocasió. Aquella guerra, que va durar unes tres setmanes, va ser un episodi més del conflicte àrabo-israelià. Però alhora va suposar un abans i un després per a l'economia mundial, ja que l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP, formada sobretot per estats àrabs) va engegar un embargament de cru als països occidentals (els Estats Units i alguns aliats sobretot europeus) que va disparar-ne el preu i va encetar la primera de les crisis del petroli que van sacsejar l'economia mundial i van disparar la inflació durant els anys setanta i principis dels vuitanta.

El primer any del retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha ocasionat una pèrdua de valor notable del dòlar i un increment dels interessos del deute nord-americà, però en cap cas es pot considerar una caiguda sense precedents. Malgrat les amenaces de Washington als aliats més propers dels EUA –com ara Dinamarca–; la guerra comercial; les intervencions militars a Veneçuela i l'Iran, i els atacs a la independència de la Reserva Federal (la Fed, el banc central dels EUA), el bitllet verd ha fet valer la seva posició dominant com a divisa refugi per mantenir la fortalesa.

Des del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, la confiança en l'economia dels Estats Units s'ha vist tocada. La guerra comercial contra els seus socis comercials, els plans de retallades massives d'impostos i la inconsistència en la política exterior han danyat la reputació dels EUA com a primera potència econòmica. Això s'ha vist reflectit, en part, en un abaratiment del dòlar —la moneda de reserva global— i, per extensió, pot afectar el paper dels bons del Tresor nord-americans com a actius refugi indispensables per al funcionament de l'economia mundial.

Dimecres, el president dels Estats Units, Donald Trump, va desmentir en una roda de premsa que tingués previst acomiadar Jerome Powell, el president de la Reserva Federal (la Fed, el banc central nord-americà). Aquell mateix matí, diversos mitjans com Bloomberg i The New York Times havien publicat que Trump tenia un esborrany de carta per enviar al Congrés per fer fora Powell, la qual cosa va comportar la caiguda immediata del dòlar al mercat de divises i va posar la borsa nord-americana en números vermells. Només amb el desmentiment del president, pocs minuts després de la publicació, la situació als mercats es va normalitzar.

Als anys seixanta, com a ministre de finances de França, l'expresident francès Valéry Giscard d’Estaing es va queixar del "privilegi exorbitant" conferit als Estats Units per la posició del dòlar com a principal moneda de reserva mundial. En essència, els Estats Units podien endeutar-se a tipus d'interès baixos, mantenir grans dèficits comercials de forma persistent i finançar el dèficit pressupostari emetent diners. Giscard d’Estaing mai hauria imaginat que un dia els Estats Units es mostrarien disposats a perdre aquests avantatges.

Pocs dies després d'anunciar una bateria d'aranzels contra la majoria dels països del món en un acte batejat per ell mateix com el Dia de l'Alliberament, el president dels Estats Units, Donald Trump, va fer marxa enrere i en va suspendre la majoria amb la intenció de “negociar”. Tot i que les borses van reaccionar amb números vermells i la majoria dels governs van fer arribar les seves crítiques a la mesura, la reculada de Trump es va deure, en bona part, a l'encariment dels bons del Tresor, els títols de deute del govern nord-americà.

Els sistemes monetaris i financers internacionals no són immutables, però no canvien amb freqüència. És per això que l'agitació esperonada per la guerra comercial i aranzelària de Donald Trump és tan notable. Per dilucidar què està passant, val la pena revisar la teoria de l'estabilitat hegemònica de Charles P. Kindleberger, que va exposar al llibre The World in Depression: 1929-1939 [El món en depressió: 1929-1939]. La teoria de Kindleberger afirma que un sistema internacional obert i estable depèn de la presència d'una potència mundial dominant.

El govern de Javier Milei ha iniciat el que anomena la tercera fase de la seva política econòmica. Divendres passat a la nit, el president de l'Argentina va fer un anunci per la cadena nacional on comunicava a la ciutadania que posava fi a l’anomenat cep canviari per a les persones, una regulació que limita la compra de dòlars –la moneda en què solen estalviar els argentins que poden– a un total de 200 dòlars per mes.

Després de les vacances sembla que ja comencem a planificar les següents. En un any en què tot pujarà: dièsel, electricitat, impostos, etc., el pressupost familiar és clau. Avui introduïm una variable a l’hora de decidir quin país és més econòmic o més car per viatjar-hi: el preu de la seva divisa respecte a l’euro. Tot i que ara mostraré uns exemples concrets, sempre val la pena revisar-ho abans del viatge perquè no us passi com a mi: les vacances de Nadal m’han sortit un 10% més cares.

El denominat risc polític –la noció que unes eleccions poden tenir un impacte significatiu als mercats financers– va ser durant molt de temps una preocupació dels inversors en mercats emergents. Als països rics, en canvi, paraven més atenció als banquers centrals que als polítics. Però avui en dia les coses són una mica diferents. En els dies previs a les presidencials nord-americanes del 5 de novembre, els preus dels actius es movia d'acord amb les mitjanes de les enquestes. Wall Street xiulava al so del Trump trade, la idea que el nou president serà bo per als mercats.

La compra de lingots d'or no s'atura, tot i que el preu d'aquest metall preciós continua pujant. Segons ha explicat aquest dimarts el diari Financial Times, els bancs centrals de les economies avançades estan planejant augmentar el pes de l'or en les seves reserves mentre redueixen les de dòlars nord-americans, seguint l'exemple dels països emergents. D'acord amb una enquesta anual elaborada pel World Gold Council (WGC), un grup d'interès d'aquesta indústria, gairebé el 60% d'aquestes institucions creuen que el percentatge de l'or respecte al total de reserves pujarà en els pròxims cinc anys, respecte al 38% dels enquestats de l'any passat.

Javier Milei ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials a l'Argentina. Milei, de personalitat inestable, és de convicció anarcocapitalista i de dreta radical. Diu que té una bala de plata per solucionar els problemes crònics de l’Argentina: la dolarització de l’economia. La pregunta és si és factible i si funcionarà, en el cas que aconsegueixi implementar-la després de ser aprovada pel Parlament, cosa difícil. Amb només el 15% a la Cámara de los Diputados, ni tan sols amb el suport del partit de Mauricio Macri arriba al 50%. Abans d’intentar contestar la pregunta cal posar en context la victòria electoral de Milei. 

El president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, té un neguit que no el deixa dormir: "Cada nit em pregunto per què tots els països hem de basar el nostre comerç en el dòlar", va declarar fa dues setmanes en una conferència durant la seva primera visita oficial a la Xina. "Per què no podem comerciar amb les nostres divises? Qui ha decidit que el dòlar sigui la moneda?", va afegir el polític sud-americà entre els aplaudiments del públic assistent a l'acte, organitzat pel Nou Banc de Desenvolupament de Xangai.

L'euro ha caigut per sota dels 99 cèntims per primera vegada en gairebé dues dècades, després d'un cap de setmana en què l'aturada del subministrament de gas rus s'ha convertit de nou en un maldecap per al mercat energètic europeu. La moneda comuna ha retrocedit fins als 0,9880 dòlars als mercats asiàtics, el nivell més baix des del 2002, mentre que la lliura esterlina també ha arribat a un nou mínim dels últims dos anys 2 anys i mig, 1,14445 dòlars.

L'estiu del 2001, la meva dona i jo vam fer una ruta en bicicleta per la Borgonya. Ens van encantar el paisatge, el vi, el menjar (excepte l'andouillette) i els preus. L'euro, encara una moneda nova, estava baix, valia menys de 90 cèntims dels Estats Units. Des d'aleshores el seu valor de canvi amb el dòlar ha fluctuat, i ha arribat de vegades fins a 1,60 dòlars, però gairebé sempre per sobre del valor d'1, que és simbòlicament important.

L'encariment de l'energia, la inflació i el debilitament del creixement econòmic ja passen factura a la moneda única europea, l'euro, que aquest dimarts ha caigut a mínims dels últims 20 anys en relació amb el dòlar estatunidenc. Aquest dimarts al matí la moneda europea s'ha depreciat fins a un canvi d'1,03 dòlars –quan dilluns havia tancat a 1,043–, un valor de canvi que no es produïa des del novembre del 2002.