En un temps i un món dominats pels algoritmes i el desig patològic d'acumular diners, un temps que genera una paraula tan espantosa com monetitzar, la concessió del Nobel de literatura a l'hongarès László Krasznahorkai ha fet contents els que encara volen –volem– creure en la literatura com a lloc de resistència. Resistència contra què o contra qui, direu. Doncs resistència contra els xarlatans i venedors de fum. Contra cínics, impostors, oportunistes. Per descomptat, contra autoritaris i campions de falses llibertats.

Àlex Rigola torna al Teatre Lliure que va dirigir fa uns anys (2003-2011) amb una ambiciosa versió de la monumental obra de Mikhaïl Bulgàkov El Mestre i Margarita. Considerada una de les obres més importants de la literatura russa del segle XX, la vam conèixer teatralment el 2003 en una versió dirigida per Xicu Masó estrenada al Lliure de Gràcia en el marc del Festival Grec. Pep Tosar en faria una altra de molt íntima el 2013 al petit Círcol Maldà i el 2012 arribaria la sumptuosa i espectacular producció de Théâtre du Complicité de Simon McBurney que explotava a bastament totes les possibilitats visuals d’una novel·la amb trets del gènere fantàstic.

Feia vuit anys que Àlex Rigola no trepitjava la sala gran del Teatre Lliure, des d’aquell Ivànov del 2017 amb què va anunciar que s’havia tornat un "diabètic escènic" i volia enterrar el seu segell teatral per desaparèixer rere els actors. Després d’anys tancat en una caixa de fusta i en una sala de cinquanta localitats (el seu teatre, el Heartbreak Hotel), per fi Rigola torna a fer teatre per a cinc-centes persones amb un títol rotund, El Mestre i Margarita, de Mikhaïl A. Bulgàkov (1891-1949), que serà al teatre de Montjuïc del 18 de setembre al 19 d'octubre. "Aquí hem hagut de fer espectacle. Tota l’obra és una bogeria. I l’aposta escènica és que tot sigui una bogeria", avisa.

La traducció al català viu una etapa esplendorosa, no només gràcies a la quantitat de textos que s'hi publiquen versionats d'altres llengües, sinó pel que fa a la diversitat lingüística –fa uns mesos arribava la primera novel·la traduïda directament de l'islandès i es reprenia la publicació de traduccions del gal·lès, del serbi i del danès– i també en relació a la varietat dels títols que arriben. Un dels camps en què l'oferta s'ha enriquit més durant l'última dècada ha sigut el dels clàssics. Hi ha editorials que hi dediquen col·leccions senceres, com ara Viena, Adesiara, Flâneur i Edicions de 1984, i d'altres que hi han apostat puntualment, com ara Proa, Club Editor, Comanegra, Quaderns Crema, Lleonard Muntaner, Días Contados i Lapislàtzuli. A més, noves editorials com Extinció, Cal Carré i Cràter hi dediquen un espai central als catàlegs. Escollim deu novetats escrites entre el segle XX abans de Crist i mitjans del segle XX que traslladen el lector a geografies i èpoques molt diferents. Bon viatge!