La immensa majoria de les empreses industrials estan situades en polígons i a la província de Barcelona n'hi ha actualment 817. Els polígons són competència dels municipis i, per tant, esdevenen el principal instrument de transformació que tenen a l'abast per fomentar la indústria i generar riquesa al seu territori. Però, alhora, es tracta d'infraestructures que requereixen un alt grau de manteniment per garantir la competitivitat de les empreses que hi treballen i per atraure noves inversions.

Cada dia hi ha més rics al món. Això passa perquè cada dia hi ha també més pobres. Aquesta sèrie d'estiu, com vau veure al capítol anterior i primer, tracta tant dels uns com dels altres, ja que està dedicada a la piràmide social. Una piràmide és un polígon; amb tot, no tots els polígons són piràmides. Des dels temps dels faraons, la piràmide és el polígon dels poderosos. Per a la resta, el que queda és el polígon sense piràmide i sense res. Fins fa poc, els qui més sabien de polígons, per damunt dels matemàtics, eren els camioners; avui, però, l'estudi dels polígons s'ha vist emparat per la crítica musical. A un ric, la crítica musical no l'importa gaire, perquè tot el que se li diu a la vida li sona igual. Encara que vagin al Liceu (només a les estrenes, però), a Catalunya els rics no ho són per la música sinó pels diners. No només pels seus calés, sinó també pels de tothom. Hi ha dues maneres d'arribar a ric mitjançant aquesta subscripció popular: amb un banc i amb el joc. Nosaltres hem tingut èxit en les dues modalitats. Així, quan parlem de negocis, el que no és CaixaBank és Cirsa. Estalvi i malbaratament. El seny i la rauxa. La nostra condició.