Els qui no tenen res estan al marge de la política. Això implica que se'ls hagi d'entendre en estat pur, és a dir, religiosament, ja que la política és la religió per uns altres mitjans. Tot el qui no té res es troba més a prop del Sermó de la muntanya que del Manifest comunista. Dir les Benaurances a la multitud, però, no és populisme, encara que es pugui creure que tot allò que no forma part de la política institucional és populisme. La diferència entre el populisme i, per exemple, aquells cristians que anaven i venien de Cafarnaüm a Galilea és que els miracles d'aquests eren de veritat. Si més no, ho eren des de dintre del relat. Populisme no és fer coses inversemblants, sinó predicar-les. Molt sovint, s'ha emprat el terme pària com a sinònim d'algú que no té res a la vida, i al món (valgui la redundància). Però els pàries originals (els de l'Índia), encara tenien un timbal. Val a dir que, en llengua tàmil, pària significava els del timbal. La figura del timbaler ha quedat fixada en l'imaginari dels profetes i de tant en tant surt en les seves paraules i cançons, com és el cas del timbaler del Bruc, o d'El pequeño tamborilero, de Raphael (nota: no confongueu pas “ropopompom” amb “porrompompón”, què és de Manolo Escobar, i per tant llengües diferents), o de la peça Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan, el darrer dels profetes del segle XX. Abans, als profetes els feien sants, però actualment els donen qualsevol premi Nobel. Els premis Nobel de Literatura i de la Pau són els equivalents a Literatura i Gimnàstica en les notes.