"Per què parles d’amor quan en realitat vols dir sexe?", sembla que vulgui preguntar el malèfic Compte Orlok que habita el Nosferatu de Robert Eggers al seu cosí germà Dràcula. De fet, més que en la versió no autoritzada de la novel·la de Bram Stoker que F.W. Murnau va convertir en clàssic del cinema silent el 1922, la pel·lícula sembla agafar com a referent (o, millor dit, com a rival a batre) el Dracula que Francis Ford Coppola va estrenar el 1992, disputant-li la corona de refinament estètic i plantejant una esmena a la concepció romàntica-melancòlica de la figura del vampir, que en realitat va ser definida per un altre Nosferatu, el que va realitzar Werner Herzog amb Klaus Kinski a la dècada dels setanta. Eggers reivindica el dret del vampir de ser una mala bèstia, però afegint, com a matís clau, la possibilitat que el menyspreu no sigui simplement una força externa, sinó una manifestació de desitjos inconfessables.

Un artista no forma part de cap piràmide social. L'artista fa les piràmides, però no s'hi fica dintre. Si ho fa, ja ha begut oli. Les piràmides són un lloc perjudicial per als artistes. A les institucions públiques els agrada, però, oferir als artistes tota mena de piràmides per tenir-los arreplegats. Administrativament, això rep el nom d'ajuda. Un artista, nogensmenys, mai no reclama ajuda pública, sinó que abans la menysprea. Perquè, amb la mà al cor, l'ajuda rebuda mai no està a l'altura de l'artista. I encara ho està menys la institució o l'autoritat que té l'atreviment d'oferir-la. Tots els artistes són rics, el que passa és que el seu capital no serveix en el món civil. Per això, més aviat que ajudes, el que necessiten els artistes són llocs on guanyar-se la vida amb el que fan. A una institució pública li convé més repartir ajudes que crear circuits i estructures on els artistes puguin desenvolupar la seva tasca, perquè amb aquesta segona mesura els artistes són independents i ja no llepen les institucions. Un artista, però, morirà de set abans que llepar ningú.