L'Auditori del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, al Fòrum, acollirà Gran simfònic, el nou projecte del Palau de la Música i l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), que es farà del 19 al 23 de desembre. "És un pas més en la complicitat que tenim amb la Simfònica del Vallès des de fa trenta anys", diu Joaquim Uriach, president de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana. Seran tres programes: un dedicat a Mike Oldfield i dos a les bandes sonores de les pel·lícules La guerra de les galàxies (1977) i Com ensinistrar un drac (2010). "Ja fa temps que explorem diferents formats simfònics que incorporen altres gèneres", recorda Jordi Cos, president de l’OSV, tal com demostra la programació que fan cada any al mateix Palau de la Música, on el febrer del 2026 dedicaran dos concerts a la música de l'anime One piece, per als quals queden poques entrades a la venda.

Tota la culpa del rock progressiu la té Conan Doyle. Això ho sap qualsevol que hagi llegit John Buchan, autor, per exemple, de la novel·la Els trenta-nou graons, força coneguda en part per la pel·lícula homònima de Hitchcock. Si el gòtic americà va donar el casalot solitari de la vella carretera, la casa fantasmagòrica i assassina que es pot trobar modèlicament a La casa infernal, de Matheson (Laertes, col. L'Arcà, 2022), líquidament a Los elementales, de Michael McDowell (La Bestia Equilátera, 2017; d'un altre llibre seu, Agujas doradas, ja en vam parlar aquí), retorçadament al relat Psicosi, de Robert Bloch (i així ens trobem el Hitchock americanitzat), i plàsticament a la pintura Gòtic americà, de Grant Wood, resulta més pròpia del gòtic britànic (un gòtic ja decadent, que es pretén imperial) la casa de camp dels senyors, la singular i debolida residència entre aiguamolls d'El gos dels Baskerville, el manor on Mike Oldfield va enregistrar el seu segon disc, Hergest Ridge (que porta el nom d'un llarg turó fronter entre Anglaterra i Gal·les), i la mansió on tenen lloc els esgarrifosos fets d'El viento en el pórtico, el conte de John Buchan que dona títol a una recentment apareguda antologia dels seus relats fantàstics, editada per Valdemar a la col·lecció Gótica. A John Buchan, escocès unionista, que va ser diplomàtic i governador general del Canadà, és a dir, virrei, fins que va morir per un accident l'any 1940, se l'ha presentat com a pare de les novel·les d'espies i se'l considera l'inventor de la guerra psicològica. Als anys deu, vint i trenta, va escriure un bon grapat de novel·les d'aventures, amb dues sèries principals, la protagonitzada pel militar Richard Hannay (el d'Els trenta-nou graons) i una altra on l'heroi és l'advocat Sir Edouard Leithen. Així i tot, El viento en el pórtico el va incloure en el seu llibre El club dels fugitius, on els personatges dels seus grans cicles es trobaven per dir-se històries de por a la nit, igual que als Contes de Canterbury. El que passa en aquest relat ens porta al Dràcula de Bram Stoker, és a dir al més pur gòtic anglès, on es planteja el tema de l'amfitrió. Al cinema, ningú com Béla Lugosi ha sabut transmetre aquest caràcter hospitalari del mal. Esclar, era un vell europeu.

Una cosa és que a algú li agradi la seva feina i una altra és que cada dia li vingui de gust anar-hi. La vocació és al treball com l'enamorament al matrimoni. Hi ha la creença que a les anomenades professions liberals tothom treballa del que li agrada. Però si un pobre es veu captiu per les seves condicions econòmiques, qui les té mínimament resoltes viu atrapat per un llaç que, encara que canviï de forma, mai no canviarà de nom: la família. Actualment, la societat pot fer-se seus ben diversos tipus de família, perquè, al cap i a la fi, el fonamental, el nom, es manté indemne. Lampedusa never dies. Les nissagues de professions artístiques, artesanals i liberals són el revers fosc, tot i que privilegiat, d'una espontània llibertat de subsistència que es troba en qui, quan li arriba l'hora de començar a treballar, no té opcions, però tampoc condicionaments, i ho confia tot a la seva sort i a la seva invenció. És més fàcil sortir del no-res que de la família.