Una cosa és que a algú li agradi la seva feina i una altra és que cada dia li vingui de gust anar-hi. La vocació és al treball com l'enamorament al matrimoni. Hi ha la creença que a les anomenades professions liberals tothom treballa del que li agrada. Però si un pobre es veu captiu per les seves condicions econòmiques, qui les té mínimament resoltes viu atrapat per un llaç que, encara que canviï de forma, mai no canviarà de nom: la família. Actualment, la societat pot fer-se seus ben diversos tipus de família, perquè, al cap i a la fi, el fonamental, el nom, es manté indemne. Lampedusa never dies. Les nissagues de professions artístiques, artesanals i liberals són el revers fosc, tot i que privilegiat, d'una espontània llibertat de subsistència que es troba en qui, quan li arriba l'hora de començar a treballar, no té opcions, però tampoc condicionaments, i ho confia tot a la seva sort i a la seva invenció. És més fàcil sortir del no-res que de la família.