Com deia Shakespeare: la resta és silenci. Tots som la resta a la piràmide esotèrica/social, ja que el lloc que ocupem no acaba de ser mai el nostre. Els rics es consideren el poble, els qui no tenen res es diuen classes mitjanes, els qui treballen per gust es creuen artistes, els artistes voldrien ser admirats com els reis, i els reis ens feliciten cada any per Nadal com el sereno. Surt a la cançó de Raimon, tots venim d'un silenci. I s'infereix de l'Evangeli de Joan, quan diu que al començament va ser la Paraula. Avui ja no hi ha silenci, sinó xarxes socials. Hem perdut la paraula pel camí. Tota paraula té una part de silenci, i qui millor parla és també qui millor sap fer els silencis. Agustín González portava les frases a tota castanya fins a deixar-les tremolant al límit de l'abisme. Els seus eren silencis de fi de camí, els quals ens retornen al silenci còsmic original. Per la seva inclinació cosmològica, ningú ha alçat els ulls, el cap i els braços cap amunt com l'Agustín González.