La humanitat es divideix en dos grups, la dels ocellets i la dels ocellots. Els ocellets, que són majoritaris, acostumen a ser víctimes de la minoria d'ocellots que els sotmeten. Aquesta és una de les lliçons del corb marxista a la pel·lícula Ocellots i ocellets, de Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922-Òstia, 1975), escriptor i cineasta que ha inspirat l'última novel·la de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958). A Ocellets i ocellots (Edicions Xandri, 2025), l'autor barceloní hi explica com Pasolini, dies abans que el seu cos fos trobat sense vida en una platja a la vora de Roma, visita el seu botxí i li exigeix explicacions sobre qui li ha demanat que el mati i per quins motius.

Fa cinquanta anys, mig segle!, que Pier Paolo Pasolini va ser assassinat. Era el dia de Tots Sants, com avui, és clar, i després de sopar amb el seu estimat Ninetto Davoli i la seva dona en una trattoria de Roma, PPP se’n va anar. La dona de Davoli li va dir: "Per què no l’acompanyes?" Però Davoli sabia que no el podia acompanyar. PPP va acostar-se a l’estació Termini. Allà, un jovenet anomenat Pelosi va pujar al Giulietta de PPP. Va convidar el noi a sopar en una trattoria prop del Tíber. Ell no va menjar res, ja havia sopat. Després van anar cap a Òstia. L’endemà al matí van trobar el cadàver del poeta en un descampat. Tot el que va passar exactament ens és desconegut. Pelosi va ser acusat d’assassinat i ell ho va admetre. Però no tothom s’ho va creure. És un crim que no s’ha resolt mai.

Pasolini que estàs en el cel. En el cel dels mestres, dels poetes, dels pensadors, dels artistes, dels maleïts, dels inconformistes, dels contestataris, dels contradictoris, dels pobres, dels valents que decideixen viure sense callar. El Pasolini de Carta als joves infeliços dins les Cartes luteranes i el de Gennariello, un tractat pedagògic que el seu assassinat va deixar inconclús. El Pasolini que confronta la República italiana amb la seva història recent, amb el feixisme i amb el postfeixisme, amb la història, esclar, de la burgesia, que a la fi és l'única que existeix “perquè no hi ha res pitjor que la pobresa i en conseqüència la cultura dels pobres ha de substituir-se per la cultura de les classes dominants”. El Pasolini visionari que anuncia i denuncia el consumisme com a element d’unió dels burgesos i els proletaris en un mateix sistema totalitari; que identifica els mitjans de comunicació (diaris i televisió) com a fabricants d’una entabanadora realitat paral·lela. El Pasolini enamorat d’un imaginari jove napolità a qui explica la seva mirada sobre la vida, la naturalesa, la humanitat, com si fos aquell jove mestre que durant la Segona Guerra Mundial impartia classes a l’escola secundària de Casarsa.

Això és el que deia Pier Paolo Pasolini (1922-1975) sobre Poema en forma de rosa en una entrevista de mitjans dels 60: “El llibre té la forma interior, si bé no exterior, d’un dietari, i narra pas per pas l’evolució del meu pensament i del meu humor en aquests anys. [...] La forma de dietari és el que fa que les contradiccions estiguin reproduïdes d’una manera extrema, mai conciliades, mai esmussades, excepte al final del llibre”.