S'autoanomenen "les tres Maries: la caca, la merda i la porqueria". La Lila, l'Andrea i la Núria no necessiten explicar-se cap capítol de la vida, perquè els han compartit tots, encara que hagin traçat camins molt diferents. Ara ratllen la cinquantena i cadascuna està en crisi a la seva manera. La que està pitjor –perquè sempre està pitjor– és la Lila, que s'ha separat i es passa el dia rastrejant la localització del seu ex al mòbil. Per consolar-la, les amigues queden per passar un cap de setmana en una casa increïble que els ha deixat el nou rotllet italià de la Núria.

Tot i que últimament no ho sembli, hi ha directores catalanes majors de 40 anys que no han passat per escoles de cinema i sense un compromís militant amb el realisme. Laura Mañá (Barcelona, 1968) no va estudiar cinema (no hi havia escoles, en la seva època) i els seus primers rodatges van ser com a actriu: era una de les milicianes anarquistes de Libertarias o la mare que ja no dona el pit a Biel Duran a La teta y la luna. Però l'any 2000 va saltar a la direcció amb un guió escrit per ella mateixa (Sexo por compasión). “Vaig tenir molta sort de trobar un productor valent, perquè jo no havia fet res ni havia estudiat –diu–. Avui no sé si seria possible, ara hi ha molta gent preparada que vol dirigir”. Per cert, Sexo por compasión va guanyar el Festival de Màlaga. Després ho farien cineastes catalanes com Carla Simón, Elena Trapé i Pilar Palomero, però ella va ser la primera.