Dijous, a la roda de notícies del 3/24, hi havia una subtilesa narrativa molt còmica amagada entre els titulars. Era un incís fugaç, només a l’abast dels que es miren la televisió amb atenció. Una de les notícies explicava que, enguany, la cantada d’havaneres de Palafrugell no acabaria amb El meu avi com era tradició fins ara. I n'explicaven el motiu: “A José Luis Ortega Monasterio, l’autor, el documental Murs de silenci de 3Cat el va relacionar amb un cas d’explotació sexual que la família nega”. I, a continuació, van inserir unes imatges d’arxiu del públic de Palafrugell cantant La bella Lola i brandant els mocadors al vent. El breu fragment de la cançó que van seleccionar per al titular era, precisament, “Ay qué placeeeeeer.... sentía yooooo”. La tria, premeditada o inconscient, feia inevitable esbossar un somriure. Que després de recordar el descobriment de Murs de silenci sobre Ortega Monasterio, que el vinculava –presumptament– a una xarxa d’explotació sexual, escullin aquests versos per tancar la notícia resulta una mica còmic. Sigui com sigui, s’agraeix la subtilesa. Tenint en compte el munt de notícies tràgiques que veiem al 3/24, està bé que ens hagin regalat aquesta picada d’ull amb aquest humor tan sibil·lí. 

Diumenge a la tarda, la primera cadena que va parar atenció a les eleccions basques va ser La Sexta, amb un Objetivo Euskadi que començava a dos quarts de vuit amb Antonio García Ferreras al capdavant. El primer plat eren els resultats dels sondejos amb l’habitual taula de contertulians que, més que prioritzar l’anàlisi, pretén estimular una certa polèmica. Una hora després d’arrencar, Manuel Cobo, polític del PP que des de la taula admetia la seva aspiració que el seu partit tingués cada vegada més vots, batejava Pedro Sánchez com “el Red Bull de los nacionalistas, porque les da alas, les da votos y les da poder”. La seva vehemència va convertir el moderador en tertulià, i Ferreras li va recordar que va ser amb el govern del PP que hi havia hagut dos referèndums independentistes i cap amb el PSOE al poder. El cara a cara de Cobo amb la periodista Angélica Rubio va animar l’impàs de les enquestes prèvies, que sempre és l’etapa més ensopida dels especials electorals. Objetivo Euskadi es va allargar fins poc després de les onze de la nit, amb el desplegament habitual de redactors a les seus electorals, les connexions en directe i entrevistes als candidats. Sempre amb la roda impacient de García Ferreras, el seu minut i resultat, més circense que constructiu.

Dilluns a la nit, en el tram final del Més 324, Xavier Graset entrevistava l’escriptora i actriu Juana Dolores per la publicació del seu llibre Rèquiem català. Graset el presentava com “un artefacte polític i artístic" que, pocs segons després, tindria unes conseqüències explosives. “Què tal?”, li va demanar innocentment Graset a la convidada. “Després d’ahir, què vols que et digui? La veritat o la mentida? Estranya, per ser a la televisió pública que valida Junts i que valida Trias”. Va ser l’inici de múltiples atzagaiades contra TV3, Xavier Trias, el periodisme i el poder. Va retreure que li haguessin anul·lat una entrevista anterior, va desitjar que caiguessin meteorits sobre un parell de persones, va lamentar l’ostracisme a què l’havien condemnat els crítics, es va plànyer de l’apatia social i política i va comminar a desmuntar la catalanitat institucional orquestrada per les classes dominants. També va qüestionar Graset i el sou que cobrava: “Jo no entenc com un presentador de TV3 no els hi diu als polítics que s'espavilin, perquè és un pati d’escola! Per què no els hi dius als teus tertulians, que no sé si els esculls o te’ls imposen...?” Graset va aguantar el xàfec amb calma, va intentar debades evitar que fes servir l’insult i va procurar dialogar-hi sense mostrar neguit ni enfadar-se. “Estem sotmesos a un control...”, va argumentar el periodista. “¡Sáltatelo como yo lo estoy haciendo ahora! ¡Saltároslo! ¡No me expliques vuestra vida!” “Què més? Perquè si tot ho fem malament i tot està cagat i pixat...”, li va dir Graset. “Doncs venir aquí a cagarse en todo”, rematava l’escriptora. Amb el seu míting abrandat, Juana Dolores no només assenyalava els poders fàctics sinó que també va delatar, potser menys conscientment, la confusió i les fragilitats actuals de les esquerres. Graset li va continuar parlant del llibre. La seva aparent tranquil·litat va aïllar l’arrogància i bel·ligerància de l’escriptora deixant que aquella intervenció quedés com un acte individual i irreverent i no com la consumació d’una provocació. El presentador la va convidar, amb un somriure indulgent, a llegir un poema. Juana Dolores ho va fer amb intensitat i de manera impecable. Després d’aquella arenga, el significat del poema guanyava vigor. Graset semblava escoltar-la amb calma. El poema es va fer llarguíssim. Després, va acomiadar cordialment l’escriptora i el plató va quedar en penombra. Va ser el final d’aquella performance improvisada, valenta i disruptiva. Juana Dolores es va aixecar de la cadira, va buscar l’encaixada amb el presentador i va marxar. El periodista es va quedar sol assegut a la cadira. El final va tenir alguna cosa de poètica. Potser alguns espectadors se’n van anar a dormir pensant que l’autora havia sacsejat la seva consciència. D’altres, amb la sensació divertida d’haver vist un espectacle inaudit que no s’esperaven. Però, sens dubte, tots vam ser testimonis d’un acte promocional del llibre molt econòmic i terriblement eficaç.