“Després de la pandèmia, Barcelona no ha tornat al 2019 sinó al 2014, quan es va trencar el consens social sobre el turisme a la ciutat: tenim un sector desbocat, una saturació de molts espais, increments de preus, i alhora, uns treballadors cremadíssims”. Ernest Cañada es va formar en geografia del treball i del 2004 al 2015 va viure a Centreamèrica, on va veure com convergien dos factors: per un costat la precarietat laboral, una de les seves fixacions, i per l’altre unes dinàmiques d’obertura turística semblants a les que s’havien viscut a Espanya als anys 60 i 70. Quan va tornar a Barcelona, va publicar un llibre molt crític amb les condicions laborals de les cambreres d’hotel, Las que limpian los hoteles (Icaria), que va provocar una certa sacsejada en el sector, i va centrar els seus estudis en tot allò que envolta el turisme i la precarietat. Alerta, per exemple, dels perills que suposa que ara Barcelona presumeixi de captar un turisme “de qualitat”. “Turisme de qualitat és un eufemisme per no dir turisme de rics. Aquest turisme elitista consumeix molts recursos, té més costos mediambientals, i que deixi més diners no vol dir que aquests diners es redistribueixin millor; de fet, és tot el contrari: les feines continuen sent tan precàries que aquest estiu no es trobaven treballadors disposats a fer-les. A més, altres ciutats com Palma o Venècia també competeixen per aquest tipus de turista i al final s’adonaran que no hi ha prou rics per a tothom. És un suïcidi que s’estigui promocionant aquesta idea amb diners públics”. I quina és la solució?