Quan arriben les vacances ja no som a temps de canviar. L'any laboral és la lluita per fer les coses d'una altra manera: pujar a la feina, per fi escriure la novel·la, atiar un amor secret... processos que ens fan feliços d'una manera negativa perquè contenen la promesa d'una felicitat positiva si arribem al final del camí. Però les vacances irrompen amb una violència temporal que ens deixa sols davant del fet que, un any més, no ho hem fet.

Fa uns anys que cada estiu intento llegir La mort i la primavera. El títol ja pot dir el que vulgui, que des de la primera pàgina que el noi es fica a l’aigua jo només puc veure la llum del llibre com la d’un poble del Pirineu a la canícula. A més, la temporalitat suspesa de l’estiu és la millor per intentar tocar l’eternitat, que és el període on transcorren tots els clàssics de la literatura. Passa que no me’n surto: Rodoreda va encadenant les frases i arriba el moment que he de parar per no tornar-me boig. És una manera que té d’arrapar les paraules a l’experiència que va estrenyent-ho tot fins que ja no queda espai entre somni i realitat, i quan ja no tens lloc on fugir, la frase continua fent força fins que et mata.