No hi ha gaires artistes de la performance que hagin exhibit la seva obra al MoMA de Nova York (The artist is present) i ben segur que Marina Abramović és la primera que ha omplert l’escenari del Gran Teatre de Liceu de cossos nus amb una proposta titulada Balkan Erotic Epic (Epopeia eròtica balcànica) que el públic en peu va aplaudir generosament. La importància de la nuesa en aquesta producció quedava ratificada en les glòries finals quan Marina Abramović va sortir de la mà del coreògraf (el seu és el treball més destacat) i d’un performer en pilota picada, com es diu vulgarment. I ens preguntem: "És aquesta nuesa l’element provocador o de desconcert que rau en la performance?" La creadora ha fet un salt a l’espectacle visual més amable substituint l’estrany, l’inexplicable, per l’obvi?

L'estatus de Marina Abramović (Belgrad, 1946) en el món de l'art és de tal reconeixement internacional que pot plantejar-se fer pràcticament qualsevol cosa i trobar el suport per aconseguir-ho. És el cas d'un muntatge multidisciplinari, multitudinari i sexualment explícit com Balkan Erotic Epic (Epopeia eròtica balcànica), coproduït per sis institucions culturals internacionals, que arriba al Gran Teatre del Liceu del 24 al 30 de gener. Després d'estrenar-se a Manchester amb setanta artistes interpretant a la vegada totes les escenes, a Barcelona se'n veurà una versió teatral reduïda, amb 34 intèrprets donant vida a tretze escenes consecutives que remeten a la història i les tradicions folklòriques iugoslaves, que en molts casos tenen a veure amb l'erotisme, les vagines i els fal·lus, com a via de connexió amb l'univers. Amb el canvi, l'espectacle s'allarga fins a les quatre hores, en les quals el públic podrà entrar i sortir de la sala, però se'ls obligarà a precintar els mòbils; només s'admet l'entrada a majors de 18 anys pels nus i les escenes sexuals simulades.

L'excepcional mostra Miró-Picasso ha aixecat passions en una Barcelona que enguany ha tingut una temporada d'exposicions molt sucosa. En el terreny internacional, Vermeer va fer rècord, com s'esperava, al Rijksmuseum.

Gairebé 46 anys després de la seva mort i a punt de commemorar el centenari del seu naixement, Maria Callas continua guanyant batalles en forma de llibres i estudis biogràfics, pel·lícules documentals i biopics, reedicions discogràfiques, òperes que en recreen la vida (com ara Prima Donna, de Rufus Wainwright) o espectacles performatius com 7 deaths of Maria Callas, de la sèrbia Marina Abramovic.

L’artista sèrbia Marina Abramovic (Belgrad, 1946), considerada la mare de la performance i una de les artistes contemporànies més conegudes, desembarca aquest dijous per primera vegada a Barcelona per fer tres funcions de 7 deaths of Maria Callas al Liceu. Es tracta de la culminació d'un projecte cobejat durant molt temps i que trenca amb les convencions dels muntatges d'òpera. “Els puristes de l’òpera em veuen com una intrusa i com una agressora, però assumeixo aquest paper amb orgull”, afirma Marina Abramovic. 

“Durant la meva trajectòria sempre he intentat anar als límits. Però he anat amb compte, mai no he volgut morir —la prova és que som aquí—, només he volgut saber com de lluny puc arribar”. Marina Abramovic (Belgrad, actual Sèrbia, 1946) entra a la galeria Horrach Moyà de Palma vestida de negre rigorós, de cap a peus, només el rostre i les mans se li distingeixen. Hi presenta l’exposició Life death inbetween, una petita però preuada selecció d’algunes de les seves obres més significatives. La mort hi és molt present i en parla a la trobada amb la premsa. “Sé que pot arribar en qualsevol moment i lloc, i no ho podem predir. Jo cada matí penso en la mort i com serà aquest moment. El que sé és que no vull morir malalta, d’accident o perdent la consciència per l’Alzheimer. Desitjo morir sense por i sense estar enfadada”. Tot seguit, en l’entrevista en exclusiva amb l’Ara Balears, parla de l’inbetween, el que hi ha enmig de la vida i la mort.