Austeritat, Brexit, xenofòbia i populisme poden definir el període que tot just acaba de tancar el Regne Unit amb les eleccions generals celebrades aquest dijous. Entre el 6 de maig del 2010 i el 4 de juliol del 2024, època d'omnipotència conservadora a Downing Street –els primers cinc anys en coalició amb els liberaldemòcrates–, cinc premiers han entrat entre aplaudiments per la porta del número 10 i cinc n'han sortit per la mateixa gatera que acostuma a fer servir Larry, el famós gat de la residència, disposat a enfrontar-se a ratolins i guineus amb la imparcialitat i eficàcia del millor funcionari del país.

¿Encara no heu planificat les vacances d'estiu, tot just tornats de les de Setmana Santa? Si sou monàrquics i mitòmans, o si heu seguit fins al cansament totes les temporades de The Crown i us agradaria veure les bambolines de la sèrie, que és com dir les de la casa reial britànica, ara en podríeu tenir una oportunitat.

Encara no s'han convocat les eleccions al Regne Unit, però els comicis que s'han de celebrar l'any vinent –o, a tot estirar, el gener del 2025– ja són ben presents als passadissos de Downing Street i del Palau de Westminster. Per extensió, també del centre de convencions de Manchester, on es reuneix el congrés del Partit Conservador. Els objectius: aparentar unitat i anunciar polítiques amb les quals convèncer els electors que després de més d'una dècada al poder, i de tota mena de desastres i baralles internes, la formació mereix la renovació del contracte amb la ciutadania cinc anys més.

Una de les banderes insígnia que ha onejat el PP des dels seus orígens és la dels impostos baixos. Un tret distintiu de qualsevol partit que aposti per un model de liberalisme econòmic. En aquest cas, Alberto Núñez Feijóo ha aprofitat la crisi econòmica derivada de la guerra a Ucraïna per fer-se seva aquesta bandera. "Menys impostos", van retolar els populars fa uns mesos a la sala on ofereixen compareixences públiques de la seu del carrer Génova. El model dels populars tenia similituds amb el que propugnava l'efímera ex primera ministra Liz Truss, tot i que Feijóo va ser prudent a l'hora de secundar la fórmula de baixada massiva d'impostos del Regne Unit. No se'n va desmarcar clarament, però, fins que va fracassar la recepta de l'expremier britànica. I ara és un fet que tots els dirigents populars corren a desvincular el seu model econòmic del de Truss.

El professor Ben Williams és un actiu comentarista de la vida de Westminster. El confessat biaix a l'esquerra no el cega, i les anàlisis que fa permeten tenir una idea generalitzada del paisatge polític britànic, també en termes històrics, un paisatge especialment convuls en els últims anys. Situa l'origen de les turbulències bastant més enrere del Brexit (2016): en la dècada anterior.

Després de rebre a mig matí d'aquest dimarts l’encàrrec del rei Carles III de formar govern, des del 10 de Downing Street el nou primer ministre del Regne Unit, el multimilionari Rishi Sunak, s'ha adreçat als britànics per primera vegada oficialment com a premier. I les notícies que els ha donat no han sigut gens bones. “El nostre país s’enfronta a una profunda crisi econòmica”, ha advertit.

Després que la conversa que aquest dissabte al vespre van mantenir Boris Johnson i Rishi Sunak per arribar a un pacte de consens no s'hagi concretat en res, l'exministre de finances Sunak ha oficialitzat aquest diumenge la seva candidatura al lideratge tory. Johnson encara no, però continua rebent suports de pesos pesants del partit, com el de l'actual ministre d'Exteriors, James Claverly, si bé també entoma cops rellevants. Figures de l'extrema dreta del partit, com l'exministra de l'Interior Suella Braverman o el secretari d'Estat per a Irlanda del Nord, Steve Baker, han declarat el seu suport a Sunak aquest diumenge. La incògnita Johnson continua atiada pel fet que, de moment, tampoc no han dit res uns 150 diputats.

Liz Truss, aprenent de Thatcher, haurà estat l'estadant més efímer de Downing Street. El càrrec només li ha durat quaranta-cinc dies. Ara sols li queda esperar que li trobin un relleu. L'ombra allargada del Brexit, que ha anat acumulant un llast cada cop més pesant, amb la pandèmia i la guerra d'Ucraïna com a crisis concurrents, ha pogut més que la seva pretesa segona revolució liberal-conservadora, amb un intent maldestre d'abaixar impostos a les rendes altes i endeutar el país. La "lluitadora" Truss, com ella mateixa s'havia definit tot just vint-i-quatre hores abans de plegar, ha hagut de tirar la tovallola després d'avergonyir i espantar el mateix conservadorisme britànic i, naturalment, també els mercats. El caos polític i econòmic en què està immersa la Gran Bretanya, al qual Truss ha contribuït activament en el mes i mig que ha portat les regnes del país –els seus experiments han fet pujar les hipoteques per a milions de britànics, han fet caure el valor de la lliura i han disparat els interessos dels bons del Tresor–, finalment ha fet inviable la seva estantissa continuïtat.

Liz Truss ha fet història aquest dijous i s'ha convertit en la premier més fugaç del Regne Unit. Només 45 dies després d'haver estat escollida –i hores després d'haver assegurat que era "una lluitadora" i que no plegaria–, s'ha vist obligada a acceptar la derrota: han sigut menys de sis setmanes de caiguda lliure.

I de sobte, menys d'una hora després que Liz Truss anunciés que renunciava, la premsa britànica –el Telegraph i el Times– ha començat a posar damunt de la taula el nom de Boris Johnson. De vacances a la República Dominicana, el Times ha informat que torna d'urgència aquesta nit al Regne Unit perquè està en joc un afer d'"interès nacional", diu el diari del grup Murdoch. Aliats propers a la seva figura, apunten que BoJo està disposat "a sacrificar-se pel país".

Quaranta-cinc dies i dimiteix. És el que ha resistit al 10 de Downing Street Liz Truss com a primera ministra britànica substituta de Boris Johnson, segons acaba d'anunciar aquest dijous en una compareixença al davant de la residència del govern. La dona que es vestia com Margaret Thatcher i que havia arribat per revolucionar el país i girar-lo com un mitjó, per acabar amb un període d'estacament de l'economia i per atiar el "creixement, creixement i creixement", com va assegurar en el congrés del partit celebrat a primers d'octubre, ha tirat la tovallola 24 hores després de dir al Parlament que és "una lluitadora" i que no abandonaria. Però Truss ha dimitit per una constatació: "No puc complir el mandat per al qual vaig ser elegida".

La primera ministra britànica, Liz Truss, no ha parat de fer el pitjor dels ridículs durant quaranta dies. El seu “minipressupost”, que l’havia d’acreditar com a defensora del lliure mercat, ha sigut un desastre: el rendiment dels bons es va disparar, la lliura es va desplomar i els mercats, lluny de mostrar-se satisfets, estaven clarament descontents. Va renunciar a la rebaixa d’impostos als més rics per mitigar la destrossa, però només va rebre més burles com a recompensa. Al congrés del Partit Conservador uns manifestants van tocar música de pallassos a tot drap i la policia es va negar a intervenir-hi, cosa que a la Gran Bretanya és un indici tan clar d’una administració dèbil com l’assalt del Palau d’Hivern a Rússia.

Tres hores després que la primera ministra britànica, Liz Truss, sobrevisqués aquest dimecres a migdia a una compromesa sessió de control a la Cambra dels Comuns, li ha esclatat una altra crisi a les mans. La ministra d'Interior, Suella Braverman, una radical antiimmigració i favorable a l'enviament de migrants a Ruanda, ha dimitit a causa del que ella mateixa ha definit en la seva duríssima carta de renúncia com una "infracció tècnica". La crisi desfermada per la ja exministra, i les escenes de caos que ha viscut Westminster el dimecres al vespre durant una votació en què hi ha hagut crits, empentes i assetjament entre diputats tories, fan molt possible que Truss ni tan sols acabi a Downing Street aquest dijous.

La interminable soap opera en què des del referèndum del Brexit (2016) s'ha convertit la política britànica viurà, les pròximes hores, un altre episodi per als addictes al drama. En un context del tot incendiari –amb una societat esclafada per la inflació i per unes errades del govern que han doblat les quotes hipotecàries a milions de famílies de la nit al dia–, la primera ministra, Liz Truss, es juga el ser o no ser i continuar al càrrec, almenys fins al 31 d'octubre, en la compareixença d'aquest dimecres a migdia a l'habitual sessió setmanal de control del Parlament.

Humiliació de Liz Truss, més devastadora políticament i personalment que els nombrosos episodis humiliants a què va ser sotmesa Theresa May en els seus quasi tres anys de lideratge (2016-2019). Tenint present que només porta 40 dies en el càrrec, és un rècord absolut. I amb la mirada perduda i pràcticament sense aixecar el cap de terra, desautoritzada i desprestigiada, Truss ha aparegut aquest dilluns a la tarda al Parlament de Westminster. La veritable imatge de la derrota. Semblava el que és, almenys a hores d'ara: una zombi política. Però el més greu és que la primera ministra s'hi ha deixat veure una hora i mitja després que comencés el debat. Una hora i mitja després que tots els Comuns, i tot el país, es fessin la mateixa pregunta: On és Liz Truss? Per què no és al Parlament? Per què no es defensa?

Encara no fa dos mesos que va ser elegida com a nova premier britànica en substitució de Boris Johnson i ja es parla de moviments per destituir-la. Liz Truss s'ha vist obligada a recular en la seva política ultraliberal i ahir va haver de cedir el cap del seu ministre d'Economia, Kwasi Kwarteng, per intentar salvar-se ella mateixa. Era la seva mà dreta i l'executor de les polítiques que ella havia promès als tories per aconseguir el nomenament. És la vella recepta conservadora thatcherista, que no ha superat el pas del temps i que ni tan sols s'han cregut que fos possible els observadors econòmics. El problema és que els mercats, potser més atents que la premier a la situació econòmica mundial, no van rebre bé l'anunci de les rebaixes fiscals, i el trasbals va ser tan gros que fins i tot el Banc d'Anglaterra va haver de sortir al rescat dels bons del Tresor perquè es posava en perill tota l'economia, i més concretament els fons de pensions.

Liz Truss "ja és història", i ha tingut el timó del Regne Unit "el temps que dura un enciam". Amb aquesta contundència carrega el setmanari britànic conservador The Economist contra la flamant primera ministra britànica, a qui qualifica de "Lady Iceberg". I és que la dona escollida pels tories per succeir Boris Johnson, que va aterrar a Downing Street fa cinc setmanes –dues de les quals de paràlisi política per la mort d'Elisabet II–, ja ha aconseguit fer saltar pels aires el seu propi govern, enfonsar la lliura als nivells més baixos des dels anys 70 i, de passada, enterrar el seu partit a les enquestes. Tota una proesa en un Regne Unit polaritzat des del Brexit. "Duri el que duri en el càrrec, tot apunta que serà recordada com la primera ministra que ha estat en el poder el període més curt de la història política britànica", sentencia l'editorial. Una columna tan dura, i d'una publicació referència a escala mundial, però sobretot per als tories, no ha trigat a viralitzar-se a les xarxes socials.

Mal final del congrés dels conservadors britànics per a un principi igualment dolent. Activistes de Greenpeace han interromput aquest dimecres, a Birmingham, el discurs de cloenda del conciliàbul tory, que corria a càrrec de la primera ministra, Liz Truss. Dues persones de l'organització ecologista han exhibit una pancarta on s'hi llegia "Qui ha votat per això?", una referència al que l'organització ha denunciat a posteriori com a "destrucció" per part de la primera ministra de les promeses del programa electoral del seu partit del 2019 pel que fa a la protecció del medi ambient.