Paul McGrath Benito (Gavà, 2002) es va convertir en el primer català a guanyar una medalla als Mundials d'atletisme en 14 anys gràcies al seu bronze a la final dels 20 km marxa a Tòquio. Fill de dos professors, la mare de Gavà i el pare de Glasgow, estudia periodisme, somia amb els Jocs de Los Angeles i defensa amb passió un esport, la marxa, no sempre comprès.

La marxa atlètica. Sempre la marxa. Tan oblidada, tan incompresa. L’esport que va néixer dins d’aquelles competicions d’altres segles per veure qui caminava més. I de tant caminar, es va acabar posant una marxa més. La marxa, un esport que tanta gent no entén, incapaç de sentir el dolor a les cames després de tants quilòmetres a un ritme alt mantenint la coordinació perquè en tot moment hi hagi un peu que toqui a terra i amb la por de ser desqualificat si per anar massa ràpid els peus volen. Un esport dur on et passen moltes coses pel cap, durant les hores que pateixes. Però de vegades pateixes més per arribar a la prova que no pas un cop s'ha disparat el tret de sortida. Ho han demostrat les catalanes Raquel González i Mar Juárez als campionats d'Europa, on per poder brillar han hagut d'enfrontar-se a diferents malalties.

Hi havia massa humitat, aquell 31 de juliol del 1992. Una calor enganxifosa, poc adequada per a una disciplina tan sacrificada com els 20 quilòmetres marxa. L’eufòria ja s’havia apoderat de Barcelona després dels primers dies dels Jocs Olímpics. El Dream Team ja feia de les seves a Badalona i els primers esportistes locals havien començat a guanyar medalles. I el 31 de juliol tocava l’estrena de les proves d’atletisme, amb les primeres sèries dels 100 metres llisos i la final dels 20 km marxa. Amb sortida a un circuit instal·lat a la Zona Franca, abans d’afrontar la cruel pujada a Montjuïc. “Hi havia un 90% d’humitat i gairebé 30 graus, era un clima terrible, no ens feia ser optimistes” admet Dani Plaza.