Recentment, Acantilado ha publicat la traducció de l’assaig El “problema” Puccini de la musicòloga Alexandra Wilson. Hi fa un exhaustiu repàs de la recepció de les òperes de Giacomo Puccini, de qui celebrem aquest any el centenari de la mort. Rebutjat per la crítica i acceptat pel gran públic, el compositor italià segueix sent dels més programats, tot i les reticències de determinats sectors que encara el veuen com un músic massa fàcil, després dels drames romàntics de Verdi i en contraposició amb la complexa èpica wagneriana. Però el cert és que Madama Butterfly, que va ser un fracàs quan es va estrenar a Milà el 1904, continua papallonejant arreu. Una òpera sobre la qual en el seu moment el crític musical Luigi Alberto Villanis va dir —amb paraules recuperades per Wilson—: “La flàccida virilitat de la nostra època prefereix els encants de les puntes de coixí i la seda a la vivificant crida de les passions fortes”. Per sort, el pas del temps no ha donat la raó a Villanis i a la resta de crítics que van lapidar la sisena òpera de Puccini.

Al Liceu, Puccini fa Nadal, tot i que l’òpera Madama Butterfly seria més adient per a jornades de passió i tragèdia que per vespres de bonhomia nadalenca. En qualsevol cas, es tracta d’un dels títols cabdals de l’obra del compositor italià, exigent amb les veus i ple de moments que han transcendit l’àmbit líric per inserir-se en la cultura popular.

Tot just uns dies després d’haver triomfat com a Norma al Liceu, Sonya Yoncheva va oferir aquest dimarts un recital a l’església del Carme acompanyada pel pianista Malcolm Martineau, amb cançons líriques del repertori romàntic francès i italià. Aquesta tria, o potser el canvi de registre de Bellini a Duprac, va fer que el recital fos una mica desigual. L'invitation au voyage, d’Henri Duparc, va obrir la vetllada. A la veu, d’una potència extraordinària, li va mancar contenció i refinament, amb un ús excessiu del vibrato, agreujat per la reverberació acústica de l’església, fet que va anar millorant a mesura que desgranava altres cançons de Pauline Viardot i Ernest Chausson. A Depuis qu'une autre a su te plaire de Gaetano Donizetti, Yoncheva va anar trobant una expressió més lírica, amb aguts ben calibrats i pianos i fortes contrastats, però no va ser fins a Les filles de Cadix, de Léo Delibes, cantada amb gràcia i expressivitat, que no va trobar el to que tots esperàvem d’ella, impecable en les agilitats, justa en sensualitat i amb un sobreagut final que va encantar al públic.