Jan Vilanova ha investigat l’origen i desenvolupament d'una part de la bruixeria a Catalunya tot seguint, imaginem, les passes d’altres investigadors com Carmen Espada Giner i Jaume Oliver Bruy, que van publicar el 1999 Les bruixes al Pallars: processos d'inquisició a la varvassoria de Toralla (s. XVI), els estudis de l'historiador Pau Castell i segurament visitant l'exposició permanent sobre el tema a l'ecomuseu d’Esterri d’Àneu i la del Centre d’Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra. Una investigació que ha volgut abocar al teatre servint-se de la documentació existent sobre els processos judicials i execucions que va haver-hi sobretot al Pirineu als segles XV i XVI que, de ben segur, entraria en les coordenades editorials de revistes com Historia y Vida.

Fa uns dies, tot passejant per Girona amb una col·lega científica de Santiago de Xile, li explicava la llegenda de la bruixa de la catedral. De totes les gàrgoles de la catedral, la de la bruixa és l’única que té forma humana, i això l'ha fornit d’un misteri especial, fent que sigui una de les llegendes més populars de la ciutat. Expliquen que era una dona practicant de la bruixeria que llançava pedres contra les processons cristianes o contra la catedral i que per aquesta raó va ser petrificada i penjada d’aital edifici, condemnada a mirar sempre cap a terra.

Han hagut de passar 329 anys, però finalment Elisabeth Johnson Jr. ha deixat de ser oficialment "una bruixa". Si ha recuperat la dignitat, després de ser condemnada el 1692 durant els infames judicis de Salem, ha estat gràcies a la lluita d'una professora, Carrie LaPierre, i dels seus alumnes de 13 i 14 anys de l'Institut North Andover, a Massachusetts. "Ha estat un gran projecte, a la classe li dèiem E.J.J. i va passar a formar part de les nostres vides", ha dit la professora al New York Times. Elisabeth Johnson Jr. tenia 22 anys quan va ser condemnada i no tenia fills ni descendents.