Durant 2.300 anys el fang i l'aigua termal han protegit 24 estàtues de bronze d'un valor excepcional. Estan intactes, cinc fan més d'un metre d'alçada i aviat estaran exposades perquè tothom les pugui admirar en un nou museu que es construirà al lloc on s'han trobat, a San Casciano dei Bagni, a la Toscana (Itàlia). Amb les estàtues també han aparegut desenes d'inscripcions en llatí i etrusc, milers de monedes i una sèrie d'ofrenes vegetals. "És un descobriment que reescriurà la història i en el qual ja estan treballant més de 60 experts d'arreu del món", ha assegurat a l'agència italiana Ansa l'arqueòleg i professor de la Universitat per a Estrangers de Siena Jacopo Tabolli.

A finals del segle XIX la família Guajardo va fundar un balneari a la localitat d’Alhama de Aragón, que uns anys abans s’havia fet famosa per les aigües termals –usades, esclar, ja pels romans i els àrabs– gràcies al català Manuel Matheu, que el 1860 hi va crear unes termes que anys després, el 1911, modernitzaria un altre català, Ramon Pallarès i Prats. Matheu, a més, hi havia fet arribar el tren, factor definitiu per donar viabilitat a la iniciativa. A redós d’aquell impuls van florir més negocis, com el que protagonitza El balneari (L’Avenç), el llibre de memòries de Maria Campillo Guajardo, nascuda al mateix balneari i experta en literatura catalana contemporània.

Dormir més bé, reduir l’estrès i l’ansietat, mitigar dolors crònics o millorar l’estat de la nostra pell són alguns dels beneficis dels banys en aigües mineromedicinals, sigui en termes naturals o en balnearis. Són aspectes que porta anys estudiant la hidrologia mèdica. I és que l'aigua, com a element clau per a la vida, presenta propietats fisicoquímiques que la poden convertir, segons la seva forma, estat i temperatura, en un agent mèdic i terapèutic de primer ordre. La hidrologia mèdica busca la prevenció i el tractament de malalties i lesions per mitjà de l'aigua, i inclou branques com la talassoteràpia, que es basa en l'ús d'aigua de mar i d'altres elements i substàncies de l'ecosistema marí. Els grecs i els romans ja coneixien els beneficis del termalisme, i els romans van construir termes públiques en la majoria de les ciutats a mesura que l’imperi s’expandia. Durant l’Edat Mitjana, però, mentre l’islam conferia un gran prestigi a la hidroteràpia, l’Europa cristiana la desterrava. No va ser fins al Renaixement que Europa va recuperar els antics coneixements sobre els tractaments i les propietats de l’aigua. I així fins als nostres dies.