No és gaire freqüent veure com neix una interjecció. Costa tant com trobar un tritó al Montseny. La meva generació i les adjacents hem estat de sort i hem presenciat com els nens i els nois n’adoptaven una: ual·la. Al costat de ah –ideal per manifestar alegria, dolor, indignació i sorpresa o, si ets un actor del mètode, tot alhora–, oh –el lot anterior més pena i desaprovació– i eh –menyspreu–, ual·la serveix per expressar admiració, sorpresa o desaprovació. Inexplicablement, no tenim uh –que seria ideal per expressar malfiança– ni tampoc ih –la idònia per exclamar davant del ieti.