Criatures de tres anys endollades a una pantalla de mòbil perquè es distreguin (i no molestin), infants de vuit anys que ja porten a la butxaca un dispositiu intel·ligent al qual dediquen hores, adolescents que han fet de l’smartphone un apèndix més del seu cos, adults abduïts per un scroll infinit mirant durant hores vídeos curts que, per dir-ho de manera elegant, ofereixen un contingut d’una intel·lectualitat dubtosa. La majoria de nosaltres ens podem sentir identificats amb algun d’aquests perfils, imatges que han contribuït a demonitzar els telèfons intel·ligents. Però, realment són tan perjudicials com diuen? El problema són les pantalles o el contingut? Està preparat el nostre cervell per respondre a tots els estímuls que surten de la pantalla? Ha estudiat a fons aquesta qüestió Aarón Fernández del Olmo, neuropsicòleg clínic, doctor en psicologia i graduat en filosofia. En el seu llibre El cerebro hackeado (Editorial Kailas) es proposa trencar alguns mites sobre les conseqüències de l’ús de telèfons intel·ligents i oferir algunes eines per fer-ne un ús més saludable.

El tango és el ball nacional de l'Argentina, conegut per la seva precisió, cor i passió. En un hospital de Buenos Aires, però, té un altre propòsit: com a teràpia per a pacients amb la malaltia de Parkinson. Un cop per setmana, una dotzena de pacients venen a l'Hospital Ramos Mejía per ballar, una sessió que utilitza els moviments del tango per ajudar a abordar problemes d'equilibri, rigidesa i coordinació. L'objectiu és donar-los formes d'enfocar el moviment que puguin utilitzar en la seva vida diària, així com un impuls social i emocional pel fet de moure's al ritme de la música.

L'exercici regular és una de les maneres més efectives d'allargar la teva vida. Les investigacions mostren constantment que l'activitat física està vinculada amb un menor risc de càncer, depressió, demència, diabetis de tipus 2 i malalties cardiovasculars.

Potser sense saber-ho, ens passem mitja vida envoltats de persones amb un comportament narcisista, gent que és capaç d’aconseguir sempre el que es proposa gràcies al seu domini de l’art de la persuasió, una habilitat que acostuma a fer-les irresistibles però especialment manipuladores. D’aquest perfil en parla en el seu últim llibre, amb el to gamberro però precís i reflexiu que el caracteritza, el psicòleg Víctor Amat, que, a Las 10 leyes para ser jodidamente irresistible (Vergara), es proposa donar als lectors eines per poder combatre els narcisistes amb les seves pròpies armes. Amat explica que el llibre és fruit de la seva experiència professional com a professor de tècniques de persuasió per a professionals sanitaris i de les demandes dels pacients que van a la seva consulta queixant-se que s’han trobat, a la feina o en l’àmbit personal, amb un narcisista. El seu objectiu, afirma, és que puguin entendre i aplicar la persuasió en la vida quotidiana, però sobretot "com utilitzar-la per fer el bé". I aquí vol diferenciar "el narcisista del que seria un narcisista malintencionat": "Jo crec que tots tenim un puntet narcisista; per tant, l’important és distingir quina és la intenció de la persona", diu. Assegura que el que és rellevant és aprendre d’aquestes persones per protegir-se i millorar, i veu la persuasió com un escut i com una arma. Perquè tots hem sigut enganyats per persones encantadores en algun moment de la nostra vida.

Dedica un minut a reflexionar sobre com creus que serà l'última dècada de la teva vida. En quina forma física t'agradaria estar? Quines activitats t'agradaria poder continuar fent? Encara que no hi ha cap manera de predir la teva salut futura, existeixen diverses proves senzilles que pots fer per avaluar la teva força, potència, forma cardiovascular i equilibri actuals, i tot això influirà en les teves capacitats físiques a la llarga. Aquest tipus de tests s'associen a la longevitat i la vida independent. També són moviments que molta gent vol poder continuar fent durant la seva vellesa, com ara estirar-se a terra per jugar amb els nets, o bé caminar per viatjar i poder explorar noves ciutats a peu.

Acaba d’arribar a les llibreries Li receptaré un gat, de l’escriptora Syou Ishida, publicat per Columna Edicions. Es tracta de tot un fenomen literari al Japó que forma part dels coneguts com a healing books, o llibres de ficció curativa, que venen sobretot d’autors asiàtics i que plantegen trames on hi ha problemes i conflictes molt habituals que sempre s'acaben solucionant. Són històries reconfortants, pausades i amb personatges entranyables. En el cas d’aquest bestseller de Syou Ishida, la solució als problemes que es plantegen a les diferents històries –ja siguin d'estrès laboral, conflictes familiars o afers personals– són els gats, però seria ampliable a qualsevol animal de companyia, que amb la seva presència tenen un impacte emocional positiu i sanador en tots els personatges del llibre. Segons la crítica que en va fer el New York Journal of Books, es tracta d'una "celebració absolutament encantadora del poder curatiu de les mascotes". Però realment és així? Els animals tenen aquest poder curatiu de què parla el llibre? Entrevistem psicòlegs i veterinaris per esbrinar si realment es pot “receptar” un gat per curar algun dels mals de la societat actual. 

Adriana Jarrín va tenir un càncer d'ovari quan tenia només 26 anys. Per sort, li van detectar a temps i el tractament de quimioteràpia la va salvar, però tant la sorpresa del diagnòstic com tot el procés li van generar un gran "impacte emocional, a part d'un gran debilitament físic", relata. "Una cosina meva em va recomanar que comencés a fer ioga i realment va ser un al·licient impressionant per a mi i em va ajudar moltíssim". "Sobretot la sensació d'estar fent alguna cosa per mi mateixa em va ajudar a transitar millor per la malaltia", explica. Allò va ser l'any 2005, i avui Jarrín dedica la seva vida a ajudar altres pacients de càncer. No només ofereix ioga oncològic a diversos hospitals, sinó que també fa formacions per a professors d'aquest tipus de ioga a la Fundació Radika i ha escrit el llibre Yoga en tiempos de cáncer (Plataforma Editorial).

“Com has dormit?” Pot ser que responguis aquesta pregunta amb el càlcul de les hores que has dormit o explicant amb quina freqüència t'has despertat al llarg de la nit. Però hi ha un tercer element del son, sovint descuidat, que cal tenir en compte, diuen els experts. Es tracta de la constància en el teu horari de son.

El distanciament familiar és un tema del qual s’està parlant més que mai a les xarxes socials, on hi ha desenes de vídeos amb confessions de gent que parlen sobre els avantatges o els inconvenients de tenir “contacte zero” amb alguns familiars problemàtics. Tot i això, aquest distanciament no només afecta els que estan involucrats de forma directa en el conflicte, sinó que gairebé sempre és un “cataclisme en el sistema familiar”, segons explica Joshua Coleman, psicòleg i autor de llibre Rules of estrangement. “És un conflicte que acaba creixent cap a l’exterior”, alerta l’expert. Si, per exemple, el teu germà ja no parla amb la teva mare o la teva mare no parla amb la teva tieta preferida és possible que t'afecti i et sentis atrapat al mig del conflicte. 

La Loteria de Nadal, la grossa, el Nen... En aquestes dates més que mai juguem amb l'atzar, si és que realment existeix, i posem a prova la nostra sort. I més que mai també ens preguntem –o sovint ens responem– si som persones afortunades o si sempre ens cau la torrada per la part de la mantega. Doncs resulta que això de tenir molt bona sort o de ser malastruc és una cosa que la psicologia també ha estudiat. La conclusió? Doncs que depèn, sobretot, de nosaltres mateixos. No pas de forces sobrenaturals que mouen les fitxes al nostre voltant en favor o en contra nostra, sinó de la nostra actitud davant la vida.

Què passa dins del cervell d’una persona que crea música? I quan toca el seu instrument o surt a l’escenari? O encara més: com pot utilitzar la seva neurobiologia per potenciar l'atenció i la llibertat interpretativa? De tot això en parla Giulia Valle, compositora, contrabaixista de jazz, docent i autora del llibre Cerebro en equipo: neurociencia para el desempeño y la motivación en música (y otras artes) (Editorial Versos & Reversos, 2025).

Estem a les portes de Nadal i qui més qui menys ja sap què farà la nit de Nadal, el dia 25, per Sant Esteve o Cap d'Any i fins i tot per Reis. Són dates plenes de festes, celebracions i de rituals que es repeteixen any rere any de manera compartida, tant amb la família com amb els amics. Què mengem, amb qui, com i a on ho fem forma part del ritual. I també els petits detalls: el ram de vesc que diuen que porta sort, decorar l'arbre de Nadal, treure la vaixella de l'àvia que només fem servir per a aquestes dates, menjar raïm per acomiadar l'any, el menú igual des de fa dècades... tots aquests petits gestos tenen una forta càrrega simbòlica de comunitat entre els que hi participen. Però aquesta acumulació de rituals en tan pocs dies és una cosa positiva o acabem sobrepassats amb tant d'excés?

L'any passat, Ardem Patapoutian es va fer un tatuatge. Un artista li va dibuixar una cinta enredada al braç dret: el diagrama d'una proteïna anomenada Piezo. Patapoutian, un neurocientífic de Scripps Research a San Diego, va descobrir aquesta proteïna l'any 2010, i el 2021 va guanyar un premi Nobel per la seva feina. Tres anys més tard, va decidir commemorar la seva troballa gravant-se-la amb tinta a la pell. La Piezo, segons havia descobert Patapoutian, permet que les terminacions nervioses de la pell percebin la pressió, cosa que ajuda a crear el sentit del tacte. "Va ser surrealista sentir l'agulla mentre gravava la proteïna Piezo, que el meu cos estava utilitzant per sentir-la", apunta.

Es diu que en els temps actuals hi ha una autèntica “epidèmia” de problemes per dormir. Pantalles, estrès, ansietat... Agafar el son s’ha convertit en un veritable acte de resistència. Tot i això, dormir ha estat un acte essencial en l’evolució de l’Homo sapiens des dels inicis de la humanitat. És només durant aquestes hores de descans profund que podem reparar el cervell, consolidar la memòria o reorganitzar els nostres circuits emocionals.

Complexa i misteriosa, la consciència és aquest estat de la ment que tenim quan no estem dormint o quan no estem anestesiats. Tota la resta del temps estem conscients. Però, ¿què és exactament la consciència? Científicament, encara hi ha moltes preguntes sense respondre. Per ara només es pot afirmar que aquesta té una sèrie de característiques, com que és un estat personal i subjectiu: la teva consciència és únicament teva, i ningú més hi pot entrar, ni tu pots entrar en la dels altres. Per això és un element tan particular de cadascú.

“Això no va amb mi”, “tinc problemes més greus”, “cadascú que resolgui els seus temes”, “no vull mirar les notícies”, “no en vull saber res”. Sembla que vivim en un món on cada vegada ens importa menys el que els passa als altres i ens centrem només en el nostre propi benestar i el del nostre cercle més pròxim. Sobre aquest fenomen en va parlar el papa Francesc durant la seva primera missa a Lampedusa arran del drama migratori al Mediterrani. Ell deia que el món pateix la globalització de la indiferència, un missatge que va ser molt ben rebut, i no només dins del món religiós.

Un dia d’estiu, l’Elsa es va trobar davant de casa seva un petit pardal que acabava de caure del niu. Tot i la seva fragilitat, aquell ocell mostrava una força i un instint natural per sobreviure que la va commoure. Ella, que també es trobava en un moment de transició i recuperació, va decidir cuidar-lo fins que es pogués valdre per si mateix.

Podem aprendre a pensar millor? És el repte que plantegen el filòsof Javier López Alós i el doctor en física Vicent Botella i Soler en el seu nou llibre Por qué pensamos lo que pensamos (Arpa, 2025), una versió més completa del seu antecessor en català, Per què pensem el que pensem (Lletra Impresa, 2024). Segons aquests dos escriptors, així com qui practica ioga aprèn a posar més atenció en la respiració o qui surt a córrer pot millorar la seva tècnica, també es pot aprendre a pensar i prendre decisions "d'una manera més conscient i menys automàtica".

Tenint en compte tot el que s'ha investigat sobre la relació entre socialització i esperança de vida, és comprensible que alguns introvertits sentin que estan perduts. Les persones que mantenen relacions sòlides solen viure més temps, i els anomenats “superancians” –adults més grans que tenen la capacitat de memòria d'algú 20 anys més jove– tendeixen a ser especialment sociables. D'altra banda, la soledat crònica augmenta el risc de deteriorament cognitiu i fins i tot de mort prematura.

Cada dia prenem més de 35.000 decisions i més del 99% es produeixen de forma inconscient. És a dir, utilitzem la intuïció pràcticament sense adonar-nos-en. I més enllà del que puguem pensar, la intuïció no té res a veure amb la màgia o els pressentiments, sinó que és una capacitat real, precisa i cultivable. De tot això en parla l’investigador i expert en neurociència aplicada al comportament Mikel Alonso, autor del llibre El valor de la intuición (Ariel, 2025).