La història del teatre català dels últims cinquanta anys no seria fàcil d’explicar sense la figura de Joan Ollé, mort aquest dimarts als 66 anys. I no sols perquè en els animosos anys setanta va fundar la companyia Dagoll Dagom (el nom el va posar ell mateix), sinó per la voluntat de fer del teatre un espai poètic singular. I això vol dir la tria d’autors, títols i projectes allunyats del convencional, amb lògiques excepcions. Vull dir que Joan Ollé tot sovint es fixava en propostes d’alt contingut poètic com Quartet, de Heiner Müller; Woyzeck, de Büchner, o en obres d’autors que difícilment es veuen a les cartelleres com Peter Handke, de qui va dirigir De poble en poble i L’hora en què res no sabíem els uns dels altres. Si decidia fer un Lorca es fixava en Así que pasen cinco años, i si era un Brecht, en Baal.

S’ha mort el Joan. L’Ollé. No resulta fàcil parlar-ne. I potser el que em revolta és que no ho sigui. El Joan ha estat sempre una figura particular i controvertida dins del nostre món cultural. Incòmoda. Honestament contradictòria. Amb molts amics i amigues, amb molts enemics i enemigues, i amb moltes altres persones que, malgrat no combregar amb les seves misses, apreciaven el seu saber, el seu talent i fins i tot la seva humanitat excessiva. Ortodoxament heterodox, deia ell. Avui, però, no és el moment de jutjar els seus possibles encerts i errors polítics, periodístics, pedagògics o artístics. Prou temps hi haurà per als magistrats impenitents, siguin del signe que siguin. No cal que sempre fem anar l’aigua al nostre molí. Diuen que la crueltat dels bons i la crueltat dels dolents és només això, crueltat. I els judicis potser no han de ser sempre sumaríssims.

Joan Ollé va ser un dels fundadors de Dagoll Dagom, i va dirigir del 1974 al 1977 l’espectacle No hablaré en clase, que va escriure amb Josep Parramón, que n'era actor al costat de noms com Pepe Rubianes. L'èxit va ser tal que hi va haver relleu d'intèrprets i van entrar-hi Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. L'espectacle, que es basava en els records de l'escola franquista, va impulsar la professionalització de la companyia. Tot seguit va dirigir Quan la ràdio parlava de Franco, de J.M. Benet i Jornet i Terenci Moix, peça que va consolidar la seva carrera.

Diverses veus de la cultura catalana han lamentat aquest dimarts la mort del director teatral Joan Ollé. La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, ha assenyalat a Twitter que Ollé "deixa a la memòria una gran quantitat de bons espectacles teatrals" i ha recordat que la seva trajectòria "va ser qüestionada per les acusacions d’assetjament sexual i abús, que ens fan reflexionar sobre com volem que s’utilitzi el poder". La directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Carme Portaceli, ha destacat la tasca d'Ollé en "portar a escena alguns autors que no s'havien fet gaire al teatre català". Portaceli ha subratllat el paper del director teatral en "potenciar un teatre buit d'artifici i molt centrat en la paraula".

La versatilitat va ser un dels puntals en la trajectòria del director teatral Joan Ollé, des que va ser un dels fundadors de la companyia Dagoll Dagom als anys 70 fins als seus últims espectacles, com La mort i la primavera al TNC, on va tornar a demostrar el talent per convertir en material escènic novel·les i qualsevol altre text literari. Ollé va morir ahir de matinada als 66 anys al seu domicili de Barcelona víctima d’un infart, i, per aquesta mateixa versatilitat, deixa un buit en més camps que el teatral: en la televisió és recordat per L’illa del tresor, el programa que va presentar amb Joan Barril al canal 33, i en el radiofònic per la seva col·laboració al programa El Cafè de la República de Catalunya Ràdio. Ollé també es va endinsar en el terreny musical, i va inaugurar la 17a edició del Festival de Peralada amb un muntatge sobre les Cròniques amb música de Jordi Savall. En paral·lel a la seva trajectòria teatral, Ollé va dirigir els actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya diverses vegades.