Mirant la foto d'una i l'altra és impossible negar el seu parentiu. Gaia Wise, filla d'Emma Thompson, és quasi una fotocòpia jove de la seva mare. Amb 25 anys, aquesta jove actriu està fent els primers passos en el món del cinema i la televisió i és la incorporació més destacada de Totes les bèsties petites i grosses, que aquesta setmana ha estrenat la sisena temporada a Filmin. Es tracta d'una sèrie costumista i amable que segueix la vida d'un grup de veterinaris a Anglaterra durant els anys 30 i 40 del segle passat.

A la pintoresca i aparentment pacífica ciutat d'Oxford un misteri fa anar de corcó la restauradora Sara Tucker (Ruth Wilson): què se n'ha fet de la nena que ha sobreviscut a una espectacular explosió al veïnat? L'obsessió per trobar la criatura, que ha desaparegut misteriosament de l'hospital, la fa contactar amb una agència de detectius que no sembla un negoci gaire pròsper. És allà on coneixerà la Zoë Bohem, una detectiva privada, interpretada per Emma Thompson, que no està per a romanços. La parella de dones són les protagonistes de la sèrie Down Cemetery Road, que des d'aquest dimecres ja es pot veure a AppleTV+ (com és habitual a la plataforma, s'hi estrenarà un episodi a la setmana).

Potser perquè l'associem sobretot a drames britànics d'època, sorprèn comprovar en directe que Emma Thompson és de les estrelles més divertides del panorama actual. En la conversa que va compartir amb el públic aquest dissabte en motiu del premi que li concedia el Festival de Locarno, el Premi del Club Lleopard, just va recordar els seus inicis en el món de la comèdia. "Quan era jove, no volia ser actriu com la meva mare (Phyllida Law) perquè em semblava una feina molt precària. Però em vaig convertir en comediant. Feia monòlegs en manifestacions polítiques, plens d'acudits sobre Margaret Thatcher. I sobre l'herpes. Perquè aleshores tothom patia la Thatcher i l'herpes, i costava molt alliberar-te de totes dues coses. Em van donar feina com a actriu una mica de casualitat. No ho havia buscat, i de vegades el que surt millor és just el que no es busca", diu.

American gigolo (1980) s'obria amb un pla detall del Mercedes que un bronzejat Richard Gere conduïa per la costa californiana. Paul Schrader fixava, així, la tesi del film: el cos de Gere –tan estilitzat com el disseny d'un cotxe esportiu– era una mercaderia de luxe més a la consumista Nord-amèrica dels vuitanta. Buena suerte, Leo Grande podria ser una versió amable d'American gigolo, substituint la misantropia de Schrader per una empatia que, de vegades, peca d'ingènua. És curiós que un film que parteix d'una premissa tan agosarada –una dona madura, frustrada sexualment, contracta els serveis d'un jove treballador sexual– sigui tan tímid a l'hora de mostrar la intimitat entre els protagonistes. Però és que, en aquesta pel·lícula basada en la paraula, el sexe és més aviat una metàfora dels prejudicis que ens impedeixen acostar-nos als altres.