Si hi ha un itinerari que combina història, art i natura en un recorregut captivador és el GR 175, conegut com el camí de la Ruta del Cister. Amb un traçat de 108 km, aquesta ruta recorre les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Urgell, oferint l’únic itinerari que uneix els tres monestirs cistercencs: Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges.

Si pensem en un refugi de muntanya, el cervell activa el pilot automàtic i, gairebé per inèrcia, dibuixa un paisatge d'alta muntanya, probablement al Pirineu. Hi afegeix una motxilla carregada i unes botes i ho situa, probablement, a l'estiu, potser en plena travessa de Carros de Foc o Cavalls del Vent. Tenim l'imaginari col·lectiu segrestat per les grans rutes i la temporada alta. I és normal, però als refugis hi ha vida més enllà. Aquesta és la premissa que va moure la geògrafa i periodista de viatges Laura Masó a calçar-se les botes. "M’ho vaig plantejar com una necessitat. Hi havia una certa mancança", diu Masó, que assegura que feia falta una guia, una font física que posés ordre al panorama. “La informació estava fragmentada, cada entitat oferia la seva, però no hi havia un lloc on consultar-ho tot”. Sobretot, va detectar un forat negre pel que fa als refugis no guardats. "Són els refugis més bàsics, i sovint l'aventura comença abans d'arribar-hi, només trucant a l'Ajuntament o a l'entitat de torn per aconseguir la clau".

La passió per l’excursionisme és un valor a l’alça i la bellesa natural de les muntanyes del Camp de Tarragona hi contribueix significativament. Aquest increment, però, també ha comportat un augment dels rescats per part dels cossos d’emergència. La muntanya és un entorn de pau i contemplació, però exigeix respecte i responsabilitat, perquè pot esdevenir perillosa. Anar ben equipat, conèixer la ruta i informar-se del temps són passos essencials per gaudir de la natura amb seguretat.

No fa ni un any que Berta Valenciano va deixar Barcelona per començar una nova vida al Ripollès. “Vaig haver de marxar per l'augment del preu de l'habitatge, però també volia viure més a prop d'un espai verd, i això al meu barri era impossible”, explica. Ara viu en un mas compartit i assegura que el trasllat a un entorn rural li ha suposat una millora de l'estat físic i anímic: "Viure a prop de la muntanya em fa estar més activa. Si tinc una estona lliure, surto a caminar. A banda, llevar-me sense el soroll dels cotxes i veure la natura des del menjador de casa em fa sentir molt a gust. He notat que estic més contenta".

Estan de vacances i, com que estan de vacances, fan caminades. Fa molta, molta calor. A casa no sortirien, a les dotze del migdia, però aquí sí, hi estan obligats. Fer el turista en aquest camí, amb el sol inclement, és una obligació feixuga, com treballar a la carretera aturant el trànsit perquè hi ha obres. Van amb barret, bastó, sabates de trekking. Duen aigua –per a ells i per al gos– i quatre ganyips, a la motxilla.

“Feia set anys que estava parada. Anava del sofà al llit i del llit al sofà”. Carolina Díaz resumeix així el que era el seu dia a dia abans de conèixer el Projecte CIM. Ella pateix fibromiàlgia i explica que els metges li recomanaven repòs absolut i permanent: “Em donaven molta medicació i em quedava zombi. Deien que no podria menjar sola, dutxar-me, llegir o mirar pel·lícules”, lamenta. Critica que els tractaments que rebia la portaven a la paràlisi. “El meu destí era una cadira de rodes”.

En Paco i en Joaquín, dos alpinistes de Rubí de 56 i 54 anys, van començar divendres una excursió pel massís del Carlit, a la Catalunya Nord. Persones del seu entorn creuen que el seu objectiu no era pujar al cim d'aquesta muntanya de 2.921 metres d'altitud, sinó fer una travessa. "Simplement, desconnectar a la natura", apunten les mateixes veus. Segons va informar aquest dilluns la gendarmeria francesa, els dos excursionistes van trucar dissabte al telèfon d'emergències per demanar ajuda, però no van poder concretar la seva ubicació exacta. Estaven atrapats en un temporal de fred i neu que impedia que els helicòpters sobrevolessin la zona. Els equips de rescat francesos ho van intentar a peu, però no hi va haver sort. Aquest dilluns, quan el temps ho va permetre, es van enlairar els mitjans aeris i van trobar els dos cossos sense vida. Els van localitzar a les proximitats del tossal Colomer, a prop del pic del Carlit.

A la carretera entre Balaguer i Àger ens desviem a Santa Linya. A l’entrada mateix trobem, a l’esquerra, un plafó informatiu, un mapa i l’indicador d’on anirem: “El Balconet, 5 km” i “Sant Urbà de Montclús, 7,6 km”. Seguim el camí fins que, a un quilòmetre i mig, un senyal ens diu que es bifurca cap als dos llocs. Escollim el primer, però hi tornarem per emprendre l’altre camí. Tots dos són amples, ben senyalitzats i aptes a peu (llarg, perquè són lineals), amb bicicleta o amb cotxe. El paisatge el dominen boscos baixos d’alzines (Santa Linya deriva del llatí petit bosc d’alzines), amb clapes de boixos i ginebrons i camps agrícoles esparsos. D’entre les plantes, ens aromatitzarem els dits amb espígol, orenga, sajolida, romer i farigola.

Ben segur que, encara que sigui sense saber ben bé de què es tracta, heu sentit a parlar de Carros de Foc o de Cavalls del Vent. Són rutes circulars d’alta muntanya en entorns privilegiats que transcorren resguardades per alguns dels cims més emblemàtics del país. Un dels trets més distintius i especials que les caracteritzen és que els excursionistes queden immersos en aquest entorn durant els dies que els duri la ruta de refugi en refugi: Carros de Foc són 65 quilòmetres que uneixen els nou refugis de muntanya que hi ha dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, mentre que Cavalls del Vent són 84,2 quilòmetres i passa pels vuit refugis del Parc Natural del Cadí Moixeró.