Ser arquitecte avui és tot un desafiament pels reptes ambientals, econòmics i socials que envolten la construcció d'un edifici. El panorama és tan convuls que pot ser aclaparador. L'abundància d'instal·lacions artístiques i vídeos a l'exposició central de la Biennal d'Arquitectura de Venècia, dirigida per l'arquitecta ghanesoescocesa Lesley Lokko, sembla una crida a la pausa i la reflexió per poder emprendre la descarbonització la i descolonització de l'arquitectura amb més determinació. Entre tots aquests treballs, la participació de l'estudi barceloní de Ricardo Flores i Eva Prats és excepcional, per la magnitud de l'espai que ocupa. La seva proposta porta per títol Patrimoni emocional i amb ella desgranen com mantenen totes les vides d'un edifici i les tracten sense jerarquies. És una de les mostres de les més estrictament arquitectòniques del recorregut de la Biennal, i també es pot veure com un nou reconeixement internacional a la seva entrega incansable.

Els arquitectes Ricardo Flores i Eva Prats han desenvolupat al llarg dels anys una manera rigorosa i al mateix temps imaginativa d’intervenir en edificis històrics, el fruit més emblemàtic de la qual és la Sala Beckett de Barcelona. Aquesta obra i altres, com el Casal Balaguer i el Museu dels Molins mallorquins i el Théâtre des Variétés, que tenen en curs a Brussel·les, estan molt arrelades a un lloc i unes circumstàncies. Al mateix temps és una lliçó veure com els responsables de diferents edicions de la Biennal d’Arquitectura de Venècia els han interpretat des de perspectives diferents. Del 2014 al 2018, diferents comissaris les van triar per representar el pes del llegat de l’arquitecte Josep Maria Jujol, l’impacte de les crisis econòmiques en l’arquitectura catalana i espanyola recents i idees com la generositat dels arquitectes, els espais democràtics, el benestar i la dignitat.

La rehabilitació d’edificis existents té una llarga tradició, sobretot des del punt de vista cultural. Ara també s’hi sumen les raons econòmiques i les relacionades amb el medi ambient, que la fan més recomanable respecte a l’obra nova. A més a més, el 80% dels edificis que es calcula que hi haurà arreu del món el 2050, l’any en què les Nacions Unides volen arribar a les zero emissions, ja estan construïts. També hi ha raons socials, pel “poder simbòlic” que pot tenir un edifici al seu entorn encara que no sigui excepcional i el fet que se'n vulgui conservar la “traça històrica”, com diu l’arquitecte Guillem Auge, fundador amb Anna Vergés de l’estudi Undo, el lema del qual és “Per construir futur, desfer, refer, no fer”.