Per als que vam forjar la nostra cinefília entre les dècades de 1980 i 1990, mirar cap aquell passat amb nostàlgia és una temptació indefugible. I és justament aquesta visió idealitzada la que origina i alhora promou Bala perdida, la nova pel·lícula de Darren Aronofsky, que situà l’acció del film al 1998, justament l’any en què el cineasta de Brooklyn es va donar a conèixer amb l'estilitzada i paranoica Pi. Ara, amb la seva nova carta d’amor a una Nova York pretèrita i indomable, Aronofsky convida l’espectador a recordar un Hollywood en què les històries originals i els personatges impredictibles importaven més que la lluentor dels efectes digitals, una era de pel·lícules que no tenien por a submergir-se en les catacumbes de la vida social i l’esperit humà. Així, quan Aronofsky explica a Bala perdida la caiguda als inferns d’un bàrman immadur i alcohòlic, es fa difícil no rememorar aquells anys daurats del cinema nord-americà en què directors com David Fincher o Paul Thomas Anderson van aprofitar l’embranzida del cinema de Quentin Tarantino i els germans Coen.

Si, aferrats a la “teoria de l’autor”, analitzem La ballena com “una pel·lícula de Darren Aronofsky”, podríem arribar a proclamar que som davant d’una espècie d’autoremake d’El lluitador, film que li va valer un Lleó d’Or de Venècia al cineasta novaiorquès. I és que les dues pel·lícules retraten figures masculines autodestructives que busquen una certa pau espiritual en el retrobament amb les seves filles. D’altra banda, si estudiem La ballena des d’una “teoria de l’actor”, podríem llegir el film com la redempció de Brendan Fraser, el protagonista de George de la jungla i La mòmia, que després d’anys d’ostracisme es reivindica com un bon intèrpret dramàtic en la pell d’un professor d’anglès que pateix obesitat severa.

Fa catorze anys, el nord-americà Darren Aronofsky va alçar el Lleó d’Or del Festival de Venècia amb El lluitador, un film que resseguia el viacrucis d’una exestrella del wrestling que pretenia reconnectar amb la seva filla mentre s’autodestruïa sobre el quadrilàter a cop d’acrobàtics mastegots. A més de coronar el cineasta novaiorquès, El lluitador va suposar el pletòric, però efímer, retorn de Mickey Rourke a la primera divisió interpretativa, fins al punt que l'actor de Nou setmanes i mitja va estar a punt d’obtenir un Oscar de Hollywood. Ara, amb The whale, que aquest diumenge s'ha presentat a la Secció Oficial de la Mostra de Venècia, Aronofsky sembla voler repetir la jugada amb un escabrós drama familiar en què Brendan Fraser, relegat durant anys a l’ostracisme, entrega una d’aquelles actuacions que solen captivar l’Acadèmica del cinema ianqui. Això sí, aquesta vegada el protagonista del film no s’autoflagel·la rebent cops de puny i puntades de peu, sinó que castiga el seu cos ingerint quantitats desmesurades de menjar porqueria.