Hi ha un poema publicat al llibre Sonriendo estás mas guapa, de Georgina Hudson, que diu que una filla educada per una mare incapaç de sintonitzar amb les seves necessitats perd la seva veu. Aprèn que no pot dir no, perquè això comporta el rebuig; que no pot expressar la seva ira, perquè la condemna a l’aïllament; que no pot estimar cap altra figura maternal, ni tenir amigues massa properes, per por de despertar la seva gelosia. Viu amb la por que la seva ràbia pugui esclatar sense avís, com un diluvi volcànic de paraules o un retir aterridor. En definitiva, la filla aprèn que no és segur ser ella mateixa, i per això intenta convertir-se en allò que creu que la seva mare vol que sigui. Aquest patró no acaba en la infància, llevat que la filla, ja adulta, aprengui a recuperar la seva veu i a establir límits, fet que implica afrontar el dol per la mare que hauria necessitat i mai va tenir.

Des de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

Aquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets... "Gràcies, mama, ets la millor" és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.

En Carles Xuriguera i en Fel Faixedas han parit (i mai més ben dit) un nou espectacle, titulat Les mares. Us recomano vivament que no us el perdeu quan comencin a presentar-lo als teatres de Catalunya (de moment, aquest mes, al Teatre de Salt). És un muntatge que no pot deixar ningú indiferent perquè està centrat en aquesta figura que per a bé o per a mal, i encara que sigui en absència, a tots ens defineix: la nostra mare.

Vaig néixer a l’Equador. La meva mare és equatoriana i el meu pare xilè, i en la meva infància vaig fer una vida força errant. Sempre vaig ser un nen força desarrelat emocionalment. No em costava deixar enrere amics per marxar a un altre lloc. Ho veia com l’oportunitat de noves experiències. Llatinoamèrica és un continent molt complex, on cada país té moltes tradicions.

La criança la divideixo en tres etapes: en la primera, expliques el món amb seguretat als fills; en la segona, t’has quedat sense respostes que expliquin com és el món. En la tercera, com a adult, et respons tu solet, si pot ser amb la millor cuirassa que t’hagis pogut construir amb l’ajut de la família i dels que t’estimen.

Les noies de 16 i 17 anys ja no hauran de tenir el permís dels pares per poder interrompre l'embaràs. A Espanya es podrà tornar a avortar als 16 anys sense el consentiment patern, segons preveu la nova llei que es va aprovar al consell de ministres, si bé encara falta la tramitació a les Corts, que es preveu complicada. Amb la reforma de la llei d'interrupció de l'embaràs es tornarà al marc de la llei de salut sexual i reproductiva de l'etapa de José Luis Rodríguez Zapatero, que posava fi a l'exigència d'aquest consentiment.