Des que les grans plataformes asiàtiques han irromput en el mercat europeu venent directament al consumidor final, molts petits negocis locals, tan físics com en línia, ho passem malament. El mercat és així, i cada persona és lliure de decidir on compra.

Hi ha criatures que juguen molt a la vora de l’adult. No marxen lluny, no exploren pel seu compte. Quan el joc compartit no sorgeix, l’adult pot sentir-se inquiet, dubtar i tenir la temptació d’intervenir. El més recomanable, en aquests casos, és aturar-nos un moment per aprendre a diferenciar si l’infant que estem acompanyant és introvertit o tímid.

El joc agressiu incomoda. La por que, permetent-lo, estiguem afavorint comportaments violents és molt habitual. Rebutjar aquest joc equival a negar una necessitat natural d’expressió. Què ens passa que no aconseguim permetre’l?

Fa uns dies escoltàvem un episodi del pòdcast Punzadas dedicat a un dels quatre elements: la terra. Esmentaven un exercici preciós que una professora universitària plantejava al seu alumnat: Observar què trepitjaven durant tota una setmana.

Cada criatura habita un paisatge intern fet d’imatges, records, pors i desitjos. No sempre es pot explicar amb paraules; s’insinua i es manifesta en el joc, en la manera d’ordenar peces, en la forma de xutar una pilota o de cuidar una nina. El pediatre i psicoanalista *Donald W. Winnicott, a qui potser coneixeu pel concepte d'“objecte transicional”, ho va descriure com “l’espai potencial”.

Llençar i comprar un objecte nou quan s’espatlla és una dinàmica profundament arrelada socialment i que els infants viuen amb naturalitat amb les seves joguines. Què estem perdent quan deixem de reparar? I, sobretot, què estem transmetent als infants amb aquesta actitud?

Les joguines o materials evolutius –perquè no tenen per què ser precisament joguines– són aquells que donen la possibilitat d’alimentar qualitativament les diferents etapes del joc dels infants.

"Si trepitges la línia, estàs mort!", "si la teva espasa em toca el pit, estic morta!", "¿juguem a fer-nos les mortes i la primera que obri els ulls perd?", etc. Els infants ho juguen tot: l'alegria, la tristesa, la por, el risc i també la mort; un tema tan transcendental no podia ser l'excepció! Involucren la mort al joc i així l'exploren i la processen d'una manera segura i controlada. Jugar a morir-se demostra maduresa perquè demana l'esforç de mantenir-se quiet i en silenci, excloent-se del joc dels vius i quan senten que no poden assimilar-lo, que és massa per a ells, tornen a "viure". Aquest procés bonic els fa comprendre de manera gradual i segons la seva maduresa, el significat de la mort. Altres jocs, com el d'amagar-se durant una estona, els fa veure què significa no ser-hi per als altres.

Fa uns dies vam rebre una consulta d’una família que ens explicava que la seva filla de 7 anys s’avorria al parc. Li vam recomanar l’article "The Value of Risk in Children’s Play" (El valor del risc en el joc infantil) de Joan Almon, coordinadora de l'Aliança per a la Infància als Estats Units. Almon ens recorda que el joc de risc és vital per al desenvolupament dels infants, perquè els ensenya a avaluar perills, prendre decisions i créixer amb confiança i autonomia. Però què passa quan els espais de joc són massa segurs, rígids o estèrils?

Els nostres desitjos per a aquest curs:

Amb l’arribada de l’estiu les criatures disposen de moltes més hores lliures per jugar i les famílies solem tenir problemes per solucionar aquest temps dels nostres infants i és fàcil recórrer a les maleïdes pantalles.

Amb els contes està passant una mica el mateix que amb els jocs de taula: s’adrecen cada cop a edats més primerenques, sovint amb la promesa de preparar-los al gust per la lectura, a l’adquisició del llenguatge, a la gestió d’emocions i mil coses més.

La millor manera de comprendre el joc és observant-lo i us cridarà l’atenció allò que s’ha fet sempre, independentment del moment històric o cultural. Recentment vam recuperar un article que vam traduir fa anys i que va donar resposta a preguntes que ens vam fer observant el moviment dels infants. És de Sally Goddard, directora de l'Institut de Psicologia Neurofisiològica del Regne Unit. Ara us portem els punts més destacats d’aquella meravella de document.

Ens agrada molt el que s’està despertant al voltant dels patis escolars perquè ens dona l’oportunitat d'explicar amb més detall el que fa anys que defensem: el dret dels infants a jugar i a gaudir d’espais que responguin a les seves necessitats. No va de si han de jugar o no al futbol –i tant que han de poder fer-ho–. La qüestió és si estem donant espai a altres vivències essencials per al seu desenvolupament i si estem vetllant perquè el pati sigui veritablement inclusiu.

Recentment es van publicar els primers resultats d’un estudi realitzat per les arquitectes poloneses Ewelina Jaskulska i Honorata Grzesikowska, i avui, que venim d’uns dies de reivindicació femenina, trobem més que adient parlar d’aquest tema. Es tracta d'una investigació sobre la mobilitat espacial, la planificació de gènere i la democratització de l'esport #womeninsport.

No ens deixa de sorprendre que la majoria de consultes de joc que rebem són de mares i pares que volen consells per fer que els seus fills juguin a coses a què no juguen.

Hi ha jocs que impregnen la nostra pell i memòria. Potser perquè s’han repetit de generació en generació fins a formar part de la nostra identitat social. Quan pensem en jocs tradicionals, veiem infants en grup i d’edats diverses prenent decisions amb autonomia i jugant a l’exterior, en llibertat. Llibertat d’elecció i llibertat sense adults. Aquests jocs s’han anat construint d'acord amb costums, tradicions i una identitat col·lectiva que els infants fan pròpia i que no hauria de perdre’s mai.

La setmana passada vam introduir la teoria dels 4 sentits de Rudolf Steiner i us vam parlar del sentit de l’equilibri i el del moviment propi. Avui ens endinsem en els dos últims.

¿Per què tots els infants, de totes les èpoques de la història han gaudit enfilant-se, balancejant-se, saltant o remenant fang?

Esperem que el dia de Reis també porti el temps necessari per jugar amb les joguines.