Era una colla feta mig per atzar. Aquest amic va portar aquest altre, i l’altre, la parella. No es veien gaire, costava quedar, tothom anava tan atrafegat i tenia tantes altres colles... Hi havia algun sobrevingut, l’ex d’un dels amics, el nou nòvio de l’altra... Els fills s’havien fet grans i ja només venien de vegades. N’hi havia un que era el que sempre convocava.

Començaré fent autocrítica: crec que em queixo massa. Quan algú em demana una reflexió al voltant de la maternitat, tot sovint el primer que em ve al cap són queixes: el cansament, les hores sense dormir, les dificultats per conciliar, la impossibilitat de tenir moments per a la parella, la preocupació constant, les discussions amb els fills, els caps de setmana segrestats per les activitats infantils… Surten a raig. I és que aquest reguitzell de queixes és el que tenim a la punta de la llengua perquè són la primera línia de la batalla del dia a dia. Les pilotes amb les quals anem fent malabarismes des del moment en què ens convertim en mares i descobrim que la maternitat és un viatge bestial, però que ve acompanyat de moltes incomoditats.

I si WhatsApp o LinkedIn poguessin tenir una alternativa més segura i, a més, d'origen català? Aquest és el darrer projecte de la consultora tecnològica Setesca, que fa unes setmanes va llançar al mercat Xattering, una aplicació creada per ells mateixos amb l'objectiu de "ser una xarxa social que millori les propostes ja existents com WhatsApp, X (antiga Twitter), LinkedIn o fins i tot Slack". Així ho explica Jordi Damià, el fundador de Setesca, que assegura que amb Xattering es combina "el millor de les tres aplicacions en una de sola, i que a més és més segura", diu en declaracions a l'EMPRENEM.

14. Aquesta era la fita. Arribar als 14 de la meva filla gran sense comprar-li telèfon mòbil. Era una proposta plena de fissures. Jo mateixa era conscient que com a molt aguantaria fins als 13. Seria tot un èxit si ho aconseguia. A 6è de primària, els Reis van portar el mòbil a la majoria d’alumnes de la classe que quedaven sense. Només quatre van acabar el curs sense tenir-ne. Entre ells, la meva filla. “Sí, esclar”, em contestava, burleta, quan li recordava que l’edat pactada a casa eren els 14. L’estiu va ser tranquil, sense cap tipus de pressió. Però tan bon punt va començar el curs es va activar l’operació #Vullunmòbil. A 1r d’ESO tots els alumnes en tenen un. Tots i cadascun dels més de 100 alumnes de les cinc línies de primer tenen mòbil. A 1r C, la meva és l’única que continua sense. El #Vullunmòbil ha pres incomptables formes durant aquests dos mesos i escaig que portem de curs. La meva contraofensiva, evidentment, fa aigües per tot arreu. Els grups de WhatsApp de les amigues queden en silenci quan afegeixen el meu número. Soc una mare i això talla les converses, per molt que doni garanties de no llegir-les sense permís. A l’institut està prohibit l’ús de dispositius electrònics, hi ha cartells que ho adverteixen i a les reunions de pares sempre s’ha explicat així, però tots els alumnes el porten a sobre quan van a classe. Si el treuen de la motxilla a l’aula, al passadís o al pati i tenen la mala sort que un professor els enxampa, els el requisen fins al final del dia. Una normativa de cotó fluix que ha acabat desarmant la meva estratègia antimòbil. Fa un parell de setmanes, a l’assignatura d’experimentals, el professor va demanar als alumnes que traguessin el telèfon per estudiar l’eclipsi lunar: amb la llanterna del mòbil havien d’il·luminar una esfera que representava la Terra. Touché.

És habitual que a l'inici de curs les famílies decideixin crear grups de WhatsApp. Sovint són per al grup classe o fins i tot es fan amb les famílies de totes les línies del mateix curs, per evitar que se n'hagin de crear de nous si al llarg de la primària es barregen les classes. Però quina finalitat tenen? ¿Resulten útils o aporten poc o res?