He rebut el correu electrònic de confirmació tard, dimecres passades les 22.00 hores. Em convoquen dijous al matí a l'accés de premsa del Westminster Hall. Puc visitar-lo sense fer les cinc o sis hores de cua que ja cal superar per desfilar –de mitjana 3 minuts i 15 segons– davant el taüt de la reina. M'insten a dur un vestit adequat per mostrar respecte, corbata fosca o negra en el cas dels homes. M'afanyo a desenterrar-la del bagul dels meus morts, que només jo recordo.

La curosa operació d'imatge i d'estat per fer del nou rei d'Anglaterra, Carles III, un home tan neutre, inexpressiu, discret i fins i tot amable com se suposa que ho era la seva mare ja ha xocat en dues ocasions amb la realitat del seu veritable caràcter, més aviat intolerant. Per dues ocasions en quatre dies ha topat amb imprevistos que no li han agradat gens. Mentre era aquest dimarts a Irlanda del Nord, en els actes protocol·laris al Castell de Hillsborough, Carles III va reaccionar iradament quan un dels bolígrafs que li van donar per signar el llibre de visites va perdre tinta.

La mateixa setmana, en una successió inèdita d'esdeveniments històrics, l'un amb minúscula i l'altre amb majúscula, el Regne Unit ha vist com els dos llocs més importants de la seva vida institucional han canviat d'amo.

Amb una doble proclamació pública, primer al Palau de Saint James, al centre de Londres, i després al davant de l'edifici de la Borsa, al cor de la City, Carles III ha vist com s'acomplia aquest dissabte un altre dels rituals, ancorat en l'època medieval, imprescindibles per complir la transició del regnat d'Elisabet II al seu propi regnat.