Quan la idea d'escriure sobre l'amistat començava a rondar-li pel cap, Marta Vives (Reus, 1976) va topar amb una història insòlita: la de dues dones, una amb una malaltia terminal i l'altra amb una casa magnífica a tocar del mar. La primera buscava un lloc on acomiadar-se de la seva família durant un mes i la segona li va oferir la seva llar. No es coneixien de res, però en aquelles quatre setmanes es van convertir en amigues. "En una època dominada per les xarxes socials, en la qual sembla que tots tenim molts seguidors, s'està pervertint la idea d'amistat. És un vincle que, quan és de veritat, el reconeixes perfectament. El definim des de la intimitat, una mica com la religió i la fe", explica Vives, que és escriptora i periodista de Catalunya Ràdio. Aquella història entre dues desconegudes la va fascinar i se la va fer seva com un dels quatre relats del llibre Tens la força de totes les coses (Ara Llibres).

La temporada al Teatre Condal l'ha tancat el musical Un amor particular i sembla que el director del teatre s'ha contagiat d'aquest esperit romàntic, perquè recomana llegir aquest estiu Diguem-ne amor, de Marta Vives (Ara llibres). La periodista de Catalunya Ràdio hi "retrata les moltes diferents formes d'estimar que hi ha", diu Anglès. "Amb la foscor que ens envolta i que ens amenaça, parlar d'aquesta diversitat i donar valor a totes les maneres crec que és maco".

Des que va patir l’accident, res ha tornat a ser igual. No pel cop, ni tan sols per les cicatrius de les operacions, o la marca visible al braç que ara compleix la funció de tatuatge, sinó per la presa de consciència de totes les possibilitats que ha anat desballestant amb el temps. Tots els possibles, tots els condicionals que haurien pogut ser, començant per la mort i acabant per una deformitat del seu cos i, per extensió, de la seva vida. Hauria pogut quedar amb cadira de rodes; la seva autonomia s’hauria pogut esmicolar; hauria pogut tenir una afectació neurològica important; hauria pogut perdre moviment, funcions bàsiques. Perdre-ho tot. I amb l’absolut, també les ganes o les expectatives.

Hi ha paraules que no admeten traducció. Traslladades a una altra llengua, no tenen la mateixa sonoritat, el mateix efecte. Perquè es perd part del seu significat, perquè no s’escau el sentit, perquè són com sabates que no s’ajusten al peu que toca i fan butllofa. Tot això passa quan ell li diu que el que han viscut, el que els ha passat, és un rammarico. I en la trampa de la traducció no s’hi adiu ni el penediment, ni la decepció, ni la llàstima transportada. L’Angelo li explica que això seu té a veure amb allò que tenien pendent des de feia tant de temps, temptant tota mena de probabilitats i estadístiques. La fe tossuda en el destí. Les coses que passen perquè han de passar i quan és així és per alguna cosa. Només s’hi ha de creure en el moviment dels astres. Potser no hi ha una altra paraula que ho expliqui així de precís.

Des del lloc que ocupa l’Enric a l’orquestra, sent que té un espai privilegiat. Sempre ho ha pensat. Al fons a la dreta des de la perspectiva de platea. El punt més allunyat del director, però elevat damunt una tarima, per sobre de la resta de músics i darrere de l’instrument més gran i contundent de tota l’orquestra: els timbals. Una sola nota, un cop sec, el so puntual i imprescindible és suficient per imposar el silenci, l’ordre, la força, l’èpica i el batec. Li agrada pensar que és el cor del conjunt; el que bombeja la sang que corre per totes les artèries i que ordena l’harmonia dels instruments melòdics. Amb les baquetes a les mans se sap poderós.

No sap com ha pujat aquesta muntanya i ha aconseguit baixar-la sense estimbar-se per les roques. Probablement, han estat les nenes que han fet de clavilles de seguretat i no l’han deixat relliscar gravetat avall sense cap mena de control. Ara que torna a tocar de peus a terra, i nota fins i tot els cairells de la grava a sota les plantes, pot mirar enrere sense sentir aquelles nàusees que l’aniquilaven fins a deixar-la extenuada. Ara, almenys, pot tornar a pensar. Potser, fins i tot, fer algun pla. Això sí, que sigui anodí, per si de cas.

—Jo no penso casar-me mai— diu ella rotundament.

Hi és sempre arraulida sota una manta vella i llardosa, davant de la joieria del carrer del Cigne, al mercat de la Llibertat. Forma part del paisatge urbà, malgrat que tots els ulls n’esquivin la inoportunitat, la lletjor. Per por, per vergonya, o per contrast pornogràfic amb l’escenari. Les joies lluents, cares, luxoses, darrere el vidre de l’aparador i ella allà davant, sense mirar enlloc. Enmig del tràfec del carrer que va cap al mercat. De les presses, els carros de la compra plens a vessar, l’alegria dels dies que giren rodons. L’olor pulcra dels sabons ecològics; de l’oli d’arbequina de dues entrades més enllà o del cafè d’Etiòpia de la botiga on en venen en gra. A prop dels músics de corda ocasionals, que posen banda sonora i ritme al pas dels vianants. Alguns s’aturen davant dels acords. D’altres aplaudeixen. També hi ha els que s’apunten el número escrit damunt la boina de quadres del contrabaixista per fer un bizum després, potser, si hi pensen. Ella, des de sota la manta, ho contempla tot. Una mica més enllà de la música, de la barreja d’olors, de l’admiració espontània, amb un cartró que diu amb la mateixa lletra i faltes d’ortografia alguna cosa similar al dels altres que són de la seva casta. Just als peus d’ella, a terra, hi ha una capseta de fusta sempre buida. Els guants esparracats, el jersei de llana, de coll alt. El volum tèxtil que amaga un cos prim i una ànima encara més fina, gastada pel temps i el fred. Davant d’ella, però, ningú s’hi atura. És invisible.

Quan ella entra al bar, ell en percep la presència contundent a l’acte. Malgrat que estigui d’esquena i hi hagi el renou de la màquina de cafès; o que hagi anat un segon a la cuina a fer una comanda; o que estigui cobrant un altre client amb el datàfon, o que la Pam estigui cridant-li amb "Amoooor", com a epítet davant de cada frase, el que volen els de la taula del fons. Quan ella entra al bar, el temps s’atura i per la porta s’hi esmunyen, també, la gelor, la distància, l’altivesa. I tot i això ell no pot estar de mirar-se-la, atrapat per l’aranya en la seva tela de fils membranosos. Així és com se sent. L’observa dissimuladament des de darrere la barra i podria firmar davant de notari, del bufet on ella treballa, tots i cada un dels seus gestos. Acostuma a venir sempre a la mateixa hora, cap a les nou. Amb posat seriós, encongida de fred sota un abric de llana llarg i negre, amb un cinturó que li fa dues voltes. El cabell planxat, els llavis rosats efecte glossy, la línia de les parpelles perfectament traçada sobre uns ulls que ni miren ni veuen. La pell hidratada. Es mou a càmera lenta, gairebé com si levités. O potser és el temps que també es torna ingràvid quan ella hi és. Mai arriba a asseure's al tamboret, però s’hi repenja. Treu el mòbil de la butxaca i fa córrer amunt i avall la pantalla amb unes ungles tractades setmanalment per mans professionals. En Mauro hi endevina molta coloraina, en aquella pantalla. Segur que mira Instagram, pensa. Ella ni aixeca la vista quan amb la seva veu de dama de ferro li diu cada dia, de dilluns a divendres, la mateixa frase: "Un cafè sol i curt, sisplau. Sense sucre". A vegades ell ja li ha posat al davant abans que ella ni tan sols hagi acabat la frase. Ella diu gràcies, agafa un tap de plàstic petit de la pila, l’encaixa amb parsimònia i perfecció a l’envàs i paga amb el mòbil. Mai diu adeu. Tampoc li torna la mirada que ell ha mantingut impassible.

Quan li va trucar l’editora per fer-li l’encàrrec, la Marisa va tardar unes quantes cavil·lacions a dir-li que sí. Anava de feina fins al coll, estava amb una traducció a l’anglès d’un assaig sobre l’amistat entre escriptores britàniques que la tenia completament absorbida i no volia comprometre’s a una feina que no sabia si hi podria dedicar tot el temps i l’energia que requeria la comanda. Però l’editora va insistir-hi. "És un autor molt important per a nosaltres. El primer llibre va anar molt bé i necessitem algú veterà que controli les especificitats psicològiques del llibre. Ets la persona, Marisa". Eren massa anys de complicitat per buscar excuses i dir-li que no; trauria hores i energia d’on fos, no dormiria si feia falta, però ho faria i miraria d’arribar al calendari establert.

El seu error va ser enamorar-se de qui no tocava. O de qui tocava quan no tocava. O del destemps, i el fora de joc. La inoportunitat. La tendresa massa explícita. La seva falta de picardia. La supèrbia d’ell. El miratge impossible. Defugir el paper assignat. Sortir de la ficció, enfilar-se pels marges i purgar la trama evident.

Va capficat amb les seves coses. Hi té massa boira, a dins del tupí. La reunió que acaba de fer ha estat tensa fins a l’últim moment i sense solució de continuïtat. Està en joc el coll de dos del departament de màrqueting. Probablement el dels últims que han entrat, els interins, perquè la indemnització és més raonable per a l’empresa. Aquest monstre que mana i engoleix i que, es recorda sovint, el compensa amb una nòmina més que suculenta. Les amenaces del CEO i les seves maneres poc escrupoloses no són el millor mètode per incentivar l’equip, però ell no ha pogut intercedir davant de l’evidència. Els números no surten. Ha caigut en picat la publicitat, la gent no té els quartos d’abans i la competència és ferotge. A Recursos Humans els arriben dades, valoracions, balanços i resultats. Propostes de noms de treballadors que potser ni coneixen i que han de validar. I així condicionar el seu futur, la seva vida, la manera com arribaran a final de mes; com pagaran les extraescolars dels fills si és que en poden fer i si és que tenen fills. Això també és un luxe, ara. Mou el cap d’un cantó a l’altre, com si així el pogués buidar. Quan el van fitxar, set anys enrere, pel seu currículum impol·lut i per la carta de recomanació del seu professor de màster a l'Iese, li van venir a dir que l’ètica la deixés a casa, per a la seva vida privada. Que el més important era que l’empresa mantingués les cotitzacions a l’alça i la seva solvència i reputació. La imatge per sobre de tot. I així és com busca l’equilibri i fa bugada cada dia, quan se’n torna a casa seva, amb els principis i valors ben ordenats al compartiment de davant del seu maletí de pell bona que ara duu entre les cames. I això el porta a pensar, a la velocitat de la llum, en les coses que importen i que el reconcilien amb ell: la mare i l’operació de maluc que li han programat per d’aquí dues setmanes; les entrades per al concert de Toquinho al Palau de la Música que ha de comprar-li a la Sílvia pel seu aniversari; les classes de guitarra; la trucada que li deu a l’Enric, que no aixeca el cap, el pobre...

Van haver de passar deu dies fins que el Malic no va dirigir-li la paraula a la Blanca. Era tímid i va ser un acostament a ralentí. Ell no era com els seus amics, ni els homes de per allà. La pell blanca d’aquelles dones alienes i efímeres, amb principi i final, li feia respecte i vergonya. Com una mena de pantalla o repel·lent contra els mosquits de la malària. La prudència de les distàncies, físiques però sobretot mentals. Tot i la prevenció no podia deixar de mirar-la quan passaven amb bicicleta, ella i tota la colla de voluntaris davant del seu taller per anar a l’escola de secundària que estaven construint amb l’ONG. Li agradava la seva rialla; la seva determinació. La seva mirada. L’alegria que compartia tonalitat i colors amb aquell racó de món de Tendouk. Com si l’escenari idíl·lic hagués estat esperant, de feia temps, la seva protagonista titular.

Només fa uns dies que ha arribat de Glasgow. El poble on va créixer s’ha fet petit: s’han encongit els carrers, les places; els arbres, la casa on va viure tants anys. Fins i tot l’església i el seu rosetó. L’olivera de la plaça major. El seu poble i les persones que hi viuen, que s’han empetitit i, a més, els han passat el temps i els neguits per sobre. Com una piconadora. El poble ha perdut color, talment una foto antiga. Només és una sensació, o potser és la memòria, que sempre fa trampes al solitari. Tot i que reconeix que l’estómac segueix regirat des que hi ha arribat, els records i la idealització que en tenia s’han transfigurat de cop, presos de la realitat. Feia molts anys que no trepitjava aquells carrers. En tenia setze quan va marxar amb la mare a Palma, després del divorci dels pares. D’ell en va perdre la pista. Al principi li demanava de quedar, li enviava cartes; s’esforçava per mantenir una relació esfilagarsada que es va acabar trencant de tan prima que era. I la Sara va triar. El mal que el pare li va infligir a la mare, la Sara se’l va fer seu. La nova parella d’ell no li agradava gens i la mare sempre havia estat el seu refugi, la seva espina dorsal. Li va costar molts anys que no li fes mal enyorar-la quan va morir. Sort que li va sortir la beca a Glasgow, i després la feina, i els amics i el Paul, sobretot. Va venir rodat. La distància, el temps. Ho cura tot, diuen. És tan sols un consol, però ha aconseguit tornar a respirar. La tristesa més fosca ara té gust de melancolia. Només a vegades sent un pessic al cor que s'ofega anant a fer un suís a Can Joan de S’aigo, com feien amb ella.

Abans de sortir de casa, del vestíbul del seu edifici, fa el ritual. Cada dia. Respira fondo, escolta dins el silenci de la nit encara i quan sent el soroll esmorteït, gastat, que li arriba de la plaça més pròxima creua els dits perquè el renou sord es quedi en aquell segon pla, i que no s’acosti. Que no se li acosti. Ni les veus, ni els seus amos. Resa en veu baixa "sisplau sisplau sisplau", tres vegades sempre, i aleshores sí, deixa escapar l’aire encallat del nas.

"No sé quina olor fas. I això també em fa por". Ha gosat dir-li. "Eu também, Pou", li escriu ella.

Des de la sala de màquines veu, en un pla zenital, la piscina, que queda en un pis inferior, separada per un vidre gegant. Fa vint metres per vuit i té cinc carrils. Un d’ells ràpid i un altre d’especial que no sap ben bé què significa ni per a què serveix. L’Anne segueix la pauta: el·líptica els dilluns, dimecres, i dijous. De quatre a cinc de la tarda. Aquella hora indefinida, poc concorreguda, en què la gent encara està treballant i és massa d’hora per als joves que van al gimnàs a socialitzar. Ella es posa sempre a la mateixa màquina. El mateix nivell, els mateixos minuts. La mateixa inclinació. El mateix programa: Rolling Hills. L’Anne no hi va a pensar; hi va a cansar-se, a oblidar-se del món. D’ella també, si pot ser. La ginecòloga li va dir que la menopausa precoç l’havia de combatre amb exercici; que ja era hora que s’hi posés, que se sentiria millor, li esvairia el mal humor. Es col·loca els airpods i pitja l’aleatori d’una de les seves llistes de Spotify. La que ha titulat 500 miles per la cançó dels The Proclaimers que acabarà sonant en un moment o altre i li injectarà energia.

Aquella manera amb què en Miquel feia anar les floretes. En tenia ramets per a totes, sense excepció. Ho feia amb afabilitat, amb classe, desproveït de qualsevol mena de grolleria. Les repartia amb les mans obertes i amb el convenciment que ningú era millor que ell per explicar-los-en les propietats. Elles li responien amb deler; li reien les gràcies, les paraules, les bromes; se sentien afortunades de tenir un cap que es preocupés sempre per tothom. Tan ben plantat. Una educació exquisida. Els somriures; les picades d’ullet; els clotets a les galtes còmplices. La galanteria. El poder del poder quan baixa a la terra i es barreja amb el poble. El poder del poder quan escull capritxosament i fa sentir incommensurablement especial el subjecte triat. El poder que no es qüestiona; s’acata.

Potser no s’hi hauria fixat mai, la Sílvia, en l’Eduard, si ell no hagués perdut la seva parella als 25 anys. La notícia va trasbalsar el poble, no prou gran perquè ni el dolor ni la pena passessin desapercebuts. Eren joves, estimats, amb futur. L’èpica d’un casament que ja tenia data i reserva pagada en un restaurant de renom de la zona. Va ser en un accident de cotxe. Ella tornava de la feina, tard. A la comarcal, un cotxe contra direcció i a una velocitat excessiva es va saltar la línia contínua i totes les prevencions. El conductor, embriac de nit i de líquid, es va emportar la vida de la noia i va deixar l’Eduard orfe de cor. Massa jove per ser veritat, massa aviat fins i tot per ser vidu. Durant dies, al poble, no es va parlar d’altra cosa. En veu baixa per esquivar la malastrugança. Al forn, a la perruqueria, a l’ajuntament, a la plaça. Una esquela al diari local i la notícia a tota pàgina a la secció de successos. Només les inicials de la víctima donaven un significat propi a paraules com consternació; coneguda; jove; taxa d’alcohol, detingut, balanç, morts a la carretera. Un relat repetit manta vegades, amb l’únic canvi de les inicials. El substantiu diferent, cada vegada. La mateixa notícia. 

Va arribar a la festa vestida amb una desídia que arrossegava des de feia dies. Algú li va dir que li aniria bé distreure’s, que feia temps que estava d’un humor rovellat, amb poques ganes de res. Transitant sense esma pels dies, per les hores impertèrrites, ajustades per igual a tots els rellotges. La feina feia temps que marcava el mateix compàs del metrònom, i la relació amb el Roger estava estancada, gastada, sense esperit ni sexe. Una mena de corda fluixa d’un circ per al qual no havia pagat entrada. Tampoc en va pagar per anar a aquella festa només per a “dones interessants”, com li va dir la Coral. “Què hi pinto jo aquí?”, li va dir la Paula a la seva amiga. “Canviar d’aires. Sempre va bé. I ets molt interessant, estimada”.