A Lützerath, un poble molt petit al sud de Mönchengladbach, a l’oest d’Alemanya, hi ha més cabanyes i cases penjades en arbres que habitatges comuns. S’hi viu una batalla. L’última i definitiva batalla al país pel lignit –una varietat de carbó–. Aquest dimecres centenars de policies han iniciat el desallotjament de la població, ocupada des de fa un parell d’anys per activistes que lluiten contra el canvi climàtic. Els darrers habitants originals del municipi renà han marxat fa temps.

Un total de 41 persones han mort en una explosió en una mina de carbó a Turquia. L'accident va tenir lloc divendres a la tarda a Amasra, a la província de Bartin, en una mina en la qual treballaven en aquell moment 110 persones. El mateix president del país, Recep Tayyip Erdogan, s'ha desplaçat fins aquesta localitat per assistir als funerals de les víctimes, que han tingut lloc en alguns casos ja aquest mateix dissabte. Durant la visita, Erdogan ha donat la xifra final de morts, que ja s'elevava a 41, un cop els equips de rescat han aconseguit recuperar fins a l'últim cadàver, segons el president.

El 10 d'abril del 1944 van morir 34 treballadors de la mina Clara de l'Espà (Saldes, Berguedà), que aleshores era propietat de Carbones del Cadí. "L'explicació que hi ha al sumari sobre l'accident de la mina Clara és un resum elaborat a partir de les declaracions dels vuit miners que van sobreviure i de les inspeccions oculars posteriors dels enginyers de mines. Hi ha opinions diverses que donen la culpa al grisú, a la barrinada, la pols de carbó... però la sentència no acaba d'aclarir la causa directa de l'explosió. El que sí que deixa palmari és que l'accident va ser més greu per la manca de mesures de seguretat i per l'incompliment dels requeriments que en aquest sentit van fer els inspectors", explica la periodista Maria Favà Compta, que acaba de publicar La mina de la mort (Edicions Gavarres). No va ser fàcil per a Favà accedir al sumari. Va aconseguir, després de mesos de gestions, una primera visita a la secció tercera de l'Audiència de Barcelona el 25 de gener del 2018. Tanmateix, l'endemà, un lletrat li va agafar els lligalls i li va dir que no tenia dret a consultar-los. Dos anys i nou mesos després va aconseguir una nova autorització.

Pujar fins a Coll de Pradell (Berguedà) als anys 30 i 40 del segle passat no era gens fàcil. A peu o amb mula, era més d'una hora de camí des del poble de Vallcebre, i, a l'hivern, quan tot estava nevat, podia ser encara molt més feixuc. Allà, en una zona boscosa i aïllada, hi havia dues mines de carbó. Al seu voltant, els mateixos miners, quan no havien de picar les parets de la mina o destriar i netejar el carbó, s'hi van construir barraques per poder-hi dormir i descansar. La singularitat d'aquests precaris habitatges, a més de 1.600 metres d'altitud, és que no van ser temporals. Van tenir una pervivència molt llarga, des dels anys 30 fins als 70.