Des de la placenta, daiquiri en mà, amb aquell clima tropical d’eternitat, els nens, abans de sortir a la vall de llàgrimes que és la vida, hi ha una cosa que no saben: quins pares els tocaran. Loteria i ratafia. Sort, xiquets. Perquè hi ha molta saliva sobre l’informe PISA de la canalla però ni mu sobre el necessari informe PISA (Pares Indigència Sense Aturador) d’alguns progenitors (massa!). Fem-lo. 

Soc del parer que, gairebé més que els resultats de l’informe PISA, mereixen atenció les reaccions i els comentaris que ha provocat, en la major part de casos, sense haver tingut temps d’analitzar-lo a fons. Certament, dues-centes seixanta pàgines d’alta dificultat metodològica i conceptual són moltes. Però poder reduir tota la complexitat d’un sistema escolar a una xifra per passar-hi comptes és molt temptador. Tothom ha pogut escombrar els seus prejudicis cap a casa. De manera que un recull exhaustiu de les reaccions seria tant o més il·lustratiu dels problemes del nostre sistema escolar, més que no pas els mateixos resultats de PISA.

Ens ho hem sentit dir tota la vida, ens ho han repetit tant, que els immigrants abaixem el nivell acadèmic del país, que al final ens ho hem cregut. És una llosa feixuga, un prejudici amb el qual ens hem encarat de diferents maneres. N’hi ha que compleixen amb la profecia del fracàs comportant-se com s’espera que ho facin en tant que moros o sudaques, que és el que amaga el molt asèptic “nouvinguts” (nouvinguts amb accent gironí o lleidatà, quines coses!). A l’altre extrem hi ha els que intenten desmuntar l’estigma esforçant-se fins a extrems inhumans, flagel·lant-se si un dia es deixen una geminada o una ce trencada: el petit error demostra la tara congènita per ser “de fora”. Com a alumne no respons només pel teu rendiment individual, sinó que ho fas com a representant d’un col·lectiu en el qual algú t’ha inscrit sense tu haver-ho triat. El teu fracàs farà més sòlid i robust el prejudici, el teu èxit diran que és una excepció i que una flor no porta la primavera. Que algú m’expliqui quantes flors calen per fer esclatar la primavera en el si d’aquest racisme tan enquistat, perquè jo ja porto uns quants anys coneixent excepcions que sempre s’exclouen de la norma fatal del fracàs escolar.

Si fos la mare d'algú avaluat en les últimes proves PISA, estaria preocupada i enfadada. Preocupada, per si el meu fill i els seus contemporanis acabaran sent persones amb pocs coneixements i poca capacitat crítica; i enfadada, perquè pensaria que la criatura inverteix moltes hores cada setmana en una escola de la qual treu força menys rendiment del que caldria.

En el camp educatiu s'ha instal·lat la preocupació, justificada i que la pandèmia ha fet més aguda, pels problemes en l'adquisició de coneixements. Les últimes dades de les proves de competències bàsiques, amb caigudes generals en matemàtiques, català i anglès, han acabat de fer saltar les alarmes, tot i que el problema ve de lluny. És un debat complicat, una de les potes del qual –potser la més rellevant– té a veure amb el nivell sociocultural de les famílies i, per tant, amb el suport, o no, que reben els alumnes. És molt diferent que un noi o noia rebi atenció i seguiment a casa, amb llibres i pares que llegeixin, i amb possibilitat d'accés a activitats extraescolars o de reforç, que infants que no tinguin tot aquest coixí i entorn familiar. Si en un centre predominen les famílies per a les quals la prioritat és arribar a final de mes, i la resta –inclosa l'educació dels fills– queda en un segon pla, es fa molt difícil apujar el llistó per al conjunt dels alumnes. En aquest cas, resulta peremptori reforçar l'equip de mestres i de personal de suport per intentar corregir aquesta desigualtat de sortida. De fet, cada cop és més clar que el nivell va per barris: els centres d'alta complexitat o vulnerabilitat són els que empenyen cap avall el nivell general.

El diagnòstic és prou compartit i està avalat per les dades (tanmateix, massa poques) de què disposem: el nivell acadèmic dels alumnes ha baixat després de la pandèmia. Sobretot entre els nois i noies d’entorns més desafavorits. Les assignatures que estan en el punt de mira són les matemàtiques i l’anglès, però també hi ha preocupació pel nivell de comprensió lectora en general, cosa que acaba repercutint en tots els aprenentatges. També sembla prou acceptat per la comunitat educativa que els problemes ja venien de lluny, i que el sotrac del coronavirus el que ha fet ha sigut accelerar i explicitar les debilitats del sistema. Quines? Doncs unes quantes: la falta de recursos, i en especial de professionals, fruit de les retallades de la crisi del 2008; el retrocés en la cultura de l’esforç i, associat a aquest punt, també la menor exigència per part dels mestres, des de l’ESO fins a la universitat; la dificultat de conciliació entre vida familiar i escolar (més greu en els entorns més precaris), fet que repercuteix en la menor implicació de les famílies a casa; el necessari canvi educatiu (treball per projectes i competències) mal assimilat o aplicat, sovint relegant massa, per exemple, la memorització; la dispersió més gran dels alumnes a causa de l’abassegadora irrupció de les xarxes socials; la més gran inestabilitat emocional dels joves per l’impacte de la pandèmia; i l’increment de la diversitat d’orígens i de bagatges culturals a les aules.