Mara Faye Lethem (Nova York, 1971) escriu com si obrís amb un ganivet acabat d’afilar la carn tendra —i sovint podrida— de la maternitat contemporània. Traductora a l’anglès d'Albert Sánchez Piñol, Pol Guasch, Jaume Cabré, Jordi Nopca i Max Besora, ara publica en català la seva primera novel·la, Series boja si no ho fessis, traduïda per Míriam Cano. Es tracta d’una història amb un començament típic de comèdia lleugera, plena de rialletes nervioses, de mares al parc i de pares que no entenen res, però que aviat es revela com un sàtira ferotge, un retrat àcid del parany feixista que suposa la perfecció. La protagonista, la Barbara, embarassada per segona vegada, transita un paisatge suburbial que put a iogurts ecològics i ansietat. Totes les mares del seu voltant són impecables, controlades, eficients; ella, en canvi, arrossega la sensació d’estar a punt d’explotar tant de cos com de pensament.

No hi ha estiu que no enyori Henning Mankell. L'escriptor suec va morir fa gairebé deu anys, però ja en feia uns quants que no escrivia llibres nous sobre l'inspector Kurt Wallander, el seu personatge més famós. En realitat, és a ell, a qui enyoro cada estiu.

Després de publicar dos poemaris i diversos contes, Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) va patir un bloqueig creatiu. Cinc anys més tard, la poeta i traductora trenca aquell silenci literari amb Metamorfosi (L'Avenç), una crònica íntima de dos viatges que va fer al poble grec de Metamorfosi i que la van transformar per dins. Al primer, Cano hi va acompanyada de dos grans amics, en Borja i la Júlia, i la filla d'aquesta, un nadó. Al segon, l'escriptora comparteix l'estada amb la Júlia i la seva mare, la Nuri, que acaba de perdre el marit. A través d'ells, el llibre explora l'amistat i la pèrdua, alhora que convida a viure a poc a poc, gaudint dels plaers senzills —menjar, conversar, no pensar gaire— i acceptant-se a una mateixa sense pors.

Corria l’any 1948 quan l’escriptora francesa Violette Leduc (1907-1972) va publicar L’afamada. Nascuda a províncies, Leduc s’havia traslladat a París poc abans de fer els vint anys i, en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer Simone de Beauvoir, que es va erigir en la seva protectora. Va ser gràcies a ella que va poder publicar ni més menys que a l’editorial Gallimard. Certament, no ho hauria somniat mai. Allà va aparèixer l’any 1946 la seva primera novel·la, L’asfíxia. Just després vindria L’afamada.

La de Charmian Clift (30 d'agost de 1923 - 8 de juliol de 1969) és la història d'una tragèdia grega. L’escriptora australiana es va suïcidar als 45 anys. Poc després, el seu marit, l’escriptor i periodista George Johnston, va morir de tuberculosi i alcoholisme. Uns anys més tard, la seva filla es va treure la vida amb 21 anys davant d’una relació amb un grec truncada per la decisió de la família d’ell, que la rebutjava per no ser grega. Aquest desenllaç tràgic, però, va venir precedit per una recerca de llibertat, que Clift va perseguir fins al final.

Un ballet de leprosos, de Leonard Cohen (Mont-real, 1934 - Los Angeles, 2016), aplega una novel·la breu i setze relats que el cantautor i escriptor canadenc va escriure durant la segona meitat dels 50 i els primers anys 60, és a dir, quan la seva principal vocació era la literatura i no la música. Per estrany que sembli, tant per la qualitat dels materials com pel fet que Cohen aleshores ja era un poeta prou conegut al seu país, tots els textos del llibre eren inèdits fins que es publicaren en anglès l’any passat, i això que l’autor de The future, de jove, va intentar insistentment de publicar-los, tal com explica Alexandra Pleshoyano al postfaci, però els editors el rebutjaren.

Finalment, aprofitant una malaltia que la va tenir de baixa uns mesos, l’escriptora Joanna Russ (Nova York, 1937 - Tucson, 2011) va poder escriure el llibre que feia temps li bategava per dins: l'assaig que explicava com ens ha estat a les dones de difícil escriure i fins a quin punt el cànon literari ha rebutjat, al llarg dels segles, les nostres esforçades creacions. Una esmena a la totalitat segons la qual si un text l’ha escrit una dona, ni és bo ni ha de competir amb el que han escrit ells, els escollits. Ella mateixa, Russ, va optar per la ciència-ficció quan va constatar la dificultat que el sistema literari entengués i assimilés en igualtat de condicions l’experiència del sexe femení. Va escollir, per tant, inventar mons sense referents, a través dels quals narrar la realitat.