Llegeixo a l’ARA la notícia sobre el naixement del fill dels actors Úrsula Corberó i Chino Darín, que són notícies que sempre ens agraden. El pare del nadó ha explicat així la raó per la qual el part ha estat a Barcelona: "El nen neix on la mare vol i em sembla bé que sigui així. Que ella se senti còmoda, que se senti que és a la seva terra i que es parli la seva llengua materna, que crec que és important".

Una neu que cau incessant sobre Buenos Aires marca l'imaginari apocalíptic d'El Eternauta, el còmic escrit per Héctor Germán Oesterheld i dibuixat per Francisco Solano López que acaba d'arribar com a sèrie a Netflix. A l'obra original, publicada també en format serial entre 1957 i 1959, en la imatge de pols mortífera caiguda del cel que s'abat sobre el món ressona el record de la pluja negra d'Hiroshima. El còmic va aparèixer en ple context de la Guerra Freda i, dins dels codis de la ciència-ficció, es podia llegir des d'aquesta consciència antibel·licista. El destí posterior del seu creador va amarar El Eternauta d'una altra interpretació retrospectiva. Militant dels Montoneros a partir dels anys setanta, Oesterheld va ser segrestat per les forces armades del seu país en plena dictadura militar. Abans ja havien "desaparegut" les seves quatre filles, Marina, Beatriz, Diana i Estela, joves entre els 18 i els 26 anys. No se n'han localitzat mai els cossos ni s'han jutjat els culpables. La repressió dels Oesterheld va carregar la seva obra emblemàtica d'un subtext metafòric en què els protagonistes, una colla de supervivents d'una invasió extraterrestre, esdevenen una mostra de com es pot resistir en un estat de violència excepcional.

Amb la satisfacció d'haver estat un dels sis jutges que fa 38 anys, el 1985, van condemnar la cúpula militar de l'Argentina pels horrors de la dictadura, Ricardo Gil Lavedra (Buenos Aires, 1949) arriba a la nostra cita amb el seu nou llibre sota el braç, La hermandad de los astronautas (Ed. Debate), on narra anècdotes entranyables i detalls d'aquell judici, la història del qual ha estat duta a la pantalla gran pel director Santiago Mitre i s'encamina a l'Oscar a millor pel·lícula internacional. El film, Argentina, 1985, ja ha guanyat el Globus d'Or a millor pel·lícula de parla no anglesa i el Goya a millor pel·lícula iberoamericana. Però sobretot ha tornat la certesa que un país només es reconstrueix amb justícia, mai amb l'oblit.

L'actor Ricardo Darín (Buenos Aires, 1957) tenia només 28 anys el 1985, quan el fiscal Julio Strassera va rebre del govern democràtic d'Alfonsín l'encàrrec de portar a judici els líders militars que durant la dictadura argentina (1976-1983) havien sigut responsables de milers d'assassinats, tortures i desaparicions, i que seguien sent influents i poderosos. Darín, com molts argentins, no les tenia totes amb un judici que semblava destinat al fracàs, però amb els mesos es va anar entusiasmant. I amb motiu: Strassera va aconseguir la condemna a cadena perpètua dels dos màxims dirigents militars, Jorge Videla i Emilio Massera. I encara més important: el procés va visibilitzar les massives violacions dels drets humans comeses pels militars, i va fer palesa la necessitat de reparació i justícia.