Les mobilitzacions contra la massificació turística que ja s'han viscut els últims mesos a les Canàries i a Mallorca arribaran el dia 6 de juliol a Barcelona. Per a aquell dissabte hi ha convocada una manifestació a la capital catalana, però, aquest dimecres ja s'ha presentat un manifest on més de 200 personalitats aposten per reduir l'activitat turística i posar-hi "límits". Entre els signants del manifest hi ha noms com el de l'activista David Fernàndez, la periodista Natza Farré, els escriptors Kiko Amat i Anna Pacheco, les músiques Clara Peya i Maria Arnal o els acadèmics José Mansilla i Joan Buades.

La majoria d'empreses i governs, preocupats per mantenir a l'alça la corba ascendent de les seves finances, assumeixen de manera natural que el creixement econòmic és l'únic camí possible per aconseguir riquesa, prosperitat i benestar. Ara bé, també existeixen veus crítiques que, contràries a aquesta equivalència de base entre creixement i benestar, consideren que, com que els recursos del planeta són finits, és urgent començar a reduir el consum i la producció per garantir unes bones condicions de vida.

El pacte PSOE/Sumar reposa damunt d’un conjunt de projectes, entre els quals destaquen les mesures que amplien l’estat del benestar. Ara que la formació del nou govern és imminent, cal que ens preguntem què pot suposar el desenvolupament d’aquestes mesures, i si responen a les urgències que estan necessitant les nostres societats.

Ja és mala sort que Figueres, una de les ciutats menys atractives de Catalunya, sigui també el lloc del país on més calor hi ha fet mai: 45,3 °C. A mi la calorada em va enxampar al poble, a escassos quilòmetres de la zona 0, pensant en les coses positives de la imminent desertització de l’Empordà: menys turistes, menys xalets pijos a la platja i, amb sort, l'abolició dels anuncis mediterranis d’Estrella.

El 1972 un col·lectiu de reconeguts economistes conegut com el Club de Roma es va proposar establir els límits del creixement econòmic. Preocupats per l'estat del planeta, van introduir en un ordinador tot el que sabien sobre rendiments agrícoles, recursos naturals, tendències de la població, etc. La rudimentària màquina va analitzar les dades i va donar una dura resposta: ateses les limitacions ecològiques, el nivell de vida més alt quedava a la meitat del nivell nord-americà de l'època. Qualsevol cosa més enllà d'això era córrer el risc d'un desastre imminent, una "disminució sobtada i incontrolable tant de la població com de la capacitat industrial".

"A la vida vas ampliant la ignorància", diu Joan Martínez-Alier quan parla de l’Àrtic. "Fa dos anys no en sabia res, però ara s’ha convertit en una zona de transport i extracció". Amb aquesta mena d’expressions, el professor emèrit de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona i pioner mundial de l’economia ecològica exerceix la modèstia i la curiositat de les persones sàvies. La seva trajectòria acadèmica, basada en aquests dos valors i en un interès genuí pels sistemes econòmics que aviat va desembocar en crítica, ha estat reconeguda amb el premi Holberg 2023.

Des que els Homo sapiens vam fer la nostra aparició en algun indret de l’Àfrica, el que produïm –el que ara denominem el PIB– ha crescut prodigiosament des de la insignificança als 100 bilions de dòlars en què l’estimem actualment. La trajectòria ascendent ha patit alguns entrebancs, com alguna erupció que va estar a punt de reduir-la gairebé a zero o altres catàstrofes de caràcter sanitari. Deixant de banda els sotracs, el creixement tampoc no ha estat regular, sinó que s’ha produït fonamentalment en dos moments en què han confluït tres factors interdependents: el tecnològic, l’energètic i el demogràfic. En el cas de la Revolució Neolítica, les innovacions tecnològiques es van centrar en la manipulació genètica d’algunes plantes i animals i en les tècniques agrícoles. El factor energètic es va centrar en el domini de l’energia animal a base de transformar la solar en aliments i aquests en músculs obedients. No hauria servit de res l'invent de l’arada o de la roda sense disposar d’animals de tir. Pel que fa a la demografia, les poblacions que van dominar aquells canvis es van reproduir de manera fabulosa gràcies al fet que podien disposar de més aliments. Un cop la nova manera de produir es va estendre allà on podia fer-ho, el creixement del PIB es va alentir molt, de manera que a l’època de Plató, de Jesucrist o de Carlemany, ningú no tenia la impressió que l’economia mundial estigués creixent.

Les elits estan perdent els papers amb el tema del decreixement. Resulta, però, que són elles les que s’han quedat desfasades respecte a la realitat i els últims avenços de la ciència. El decreixement és un concepte científic sòlidament establert que s’ha debatut a fons en informes elaborats per importants organitzacions internacionals, com ara el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, segons les sigles angleses) de les Nacions Unides i el grup de l’ONU sobre la biodiversitat. Segons els científics, si volem aturar la pèrdua de biodiversitat i descarbonitzar l’economia a temps per mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5 graus, com preveu l’Acord de París, cal aplicar el decreixement als països de renda alta.