La venjança de la carn podria ser un bon subtítol de Cerdita, el salt al llargmetratge de Carlota Pereda i extensió del seu curt homònim, guanyador del Goya. En aquell treball mostrava el dilema de la Sara, una adolescent grassa i víctima de bullying, que veia com un home misteriós segrestava les noies que feia un moment l'estaven assetjant a la piscina del poble. Aquí, el material del curt s'insereix en el primer tram de la pel·lícula, filmat gairebé igual però amb diferents intèrprets, i dona pas a una història que pretén aprofundir en la història de la Sara, els seus terrors quotidians i la pertorbadora relació de fascinació eròtica que estableix amb l'assassí. Cerdita és, sense cap mena de dubte, un salt endavant en el cinema de gènere, el de terror i el femení, amb ambicioses idees de posada en escena –com ara l'ús del color rosa o el format 4:3, claustrofòbic–, i amb una meravellosa Laura Galán com a scream queen que no només desafia els canons físics de les protagonistes d'aquest tipus de pel·lícules, sinó que vol enfrontar-se per si sola a tota una tradició, com ens suggereix el desenllaç de la pel·lícula. Ara bé, és una llàstima que l'imaginari de carn, sang i llonganissa amb què el film s'inaugura es deixi de banda gairebé durant tot el metratge, més interessat a voltejar, de manera massa repetitiva, pels aspectes kitsch de l'Espanya profunda rural on s'emmarca la història.