En aquest 2025 en què commemorem el mig segle de la desaparició física de Francisco Franco, hi ha veus interessades –interessadíssimes– que asseguren que no queda res del caudillo en la nostra societat. Són veus que ressonen entremesclades amb les que proclamen, des del Congrés dels Diputats, que la dictadura va ser una època de pau i progrés o les que, des de la selva d’internet, alliçonen els joves actuals per sumar-los a l’onada reaccionària i ultra de mig món.

Van ser 467 quilòmetres a peu. És a dir, la distància entre Alacant i El Escorial, un recorregut fet durant 11 fredes nits del novembre de 1939. La Guerra Civil havia acabat quan va tenir lloc aquell fosc pelegrinatge que semblava una mena de ritual pagà. Un fantasmagòric caminar entre torxes i braços alçats, travessant camps secs i pobles on a totes les cases es plorava un mort. Una processó per portar les restes mortals d'un home de 33 anys del cementiri on l'havien enterrat en una fossa comuna, fins a una sepultura digna de reis: era José Antonio Primo de Rivera, fundador i ideòleg de Falange Espanyola.

L’escriptor valencià Paco Cerdà (el Genovés, 1985) viatjava a l’AVE amb la seva parella, la també escriptora Purificació Mascarell. De sobte, ella li va donar uns copets al braç per cridar-li l’atenció sense alçar la veu. "Era el vagó del silenci", apunta ell. "Mira, aquest serà el teu pròxim llibre", va dir Mascarell assenyalant amb el dit la pantalla, on s’estava projectant un documental del programa Informe Robinson. Cerdà va quedar atrapat per una història que desconeixia, la d’Arturito Pomar, un nen prodigi dels escacs que va acabar convertit en una joguina en mans del franquisme. "En un peó", puntualitza Cerdà. D’aquell viatge en tren en va néixer un llibre que després de ser premiat a Espanya i França arriba en català, publicat per Ara Llibres i traduït per Imma Falcó. "Em coneix bé, la Puri", admet Cerdà en una cafeteria de Barcelona, on presentarà el llibre el pròxim 11 de novembre a la llibreria Ona.

Emilio Arauzo Honorio és el nom que obre i tanca 14 de abril (Libros del Asteroide), on l'escriptor i periodista Paco Cerdà (el Genovés, 1985) es concentra en el dia del 1931 que es va proclamar la Segona República. No és un nom a l'atzar. Arauzo era un enquadernador a l'atur que va morir la matinada d'aquell 14 d'abril d'un tret. Havia anat al cinema, a Madrid, i es va trobar enmig d'una manifestació. Va tenir mala sort. "Em vaig adonar que allò que la Segona República va arribar sense sang era un tòpic. Als diaris hi havia línies, poques, dedicades als morts, vaig trobar moltes víctimes oblidades", assegura Cerdà. Aquests morts, segons l'autor, tombaven el tòpic que el 14 d'abril va ser només xerinola, llum i festa.